Dansa per a una noia sola (o una història d’amor)

Diumenge, 14 febrer 2016
Autor: 
Raúl Puga i Fernández – Director de l’Esbart Folklòric d’Horta

Si això fos un conte, començaria amb un: “Vet aquí una vegada un mestre d’Educació Primària que volia ser director d’esbart...”. Però ni això és un conte ni jo volia ser director d’esbart. Aquesta és una història d’amor.

 

El març de 2014, l’Esbart Folklòric d’Horta es quedava sense director del Cos de Dansa i sense Director Artístic. De fet, eren la mateixa persona, però dit així sona més contundent. Fos com fos, el Cos de Dansa es quedava sense el seu timó i sense gran part de la tripulació. Ens tocava refer el grup i el projecte amb només quatre dansaires. La Junta Directiva va confiar en mi i, per aquells que no em coneguin prou bé, he de dir que confiar en mi és molt arriscat. Jo sempre compleixo, però no sóc gaire conciliador, si em permeteu ser suau amb mi mateix.

 

La qüestió és que un cop vaig ser director del Cos de Dansa de manera oficial, se’m plantejaven grans dilemes que havia de resoldre: quines danses fer, com ensenyar-les, amb quin vestuari... Sí, sí. Els dilemes que tenen tots els esbarts, però amb l’afegit que jo només tenia 3 noies i 1 noi, jo mateix. I com es pot tirar endavant un repertori digne i rigorós amb tan poca gent? Si espereu resposta, continueu esperant, perquè jo no la tinc. Vaig fer mans i mànigues per anar trampejant la situació ni caure en contradiccions. I dos anys després encara puc mantenir la paraula.

 

Queda clar que necessitava ajuda. Molta i urgent. I a qui podia recórrer jo? Feia tan sols 3 anys que havia començat a ballar i no en sabia res. Com ara, vaja. I vaig decidir recórrer a una de les persones més meticuloses, rigoroses i conseqüents que he conegut mai dins i fora de la dansa: en Berenguer de Elias i Mèlich. Probablement, un desconegut per a la majoria de les persones que llegeixin aquest text, però fou el meu primer director d’esbart. Ens vam conèixer el dilluns 6 de setembre de 2010 en el meu primer assaig amb l’Esbart Dansaire de Castelldefels. No sabia a què coi hi anava, però m’hi vaig quedar i vaig tornar al dilluns següent i al següent i al següent... Em va fer estimar la dansa com si m’hi hagués dedicat tota la vida. I aquí apareix la primera història d’amor d’aquest article: la dansa i jo. Només vaig estar un any al seu servei. 10 mesos si som exactes. Però vaig acudir a ell; tot i que em van ajudar moltes més persones i a totes elles estic igualment agraït.

 

En Berenguer em va convidar al seu pis a Barcelona i em va fer seure en una taula rodona. Havia preparat papers i bolígrafs per a tots dos. Teníem el televisor just davant i va agafar el comandament. Encara recordo les primeres paraules que va dir en encendre’l: “Què vols veure?”, em va dir. I va aparèixer al meu davant la col·lecció més gegantina de danses, coreografies i músiques que mai de la vida hauré vist. Podia accedir amb un o dos clics a qualsevol dansa que ell tingués enregistrada. No vaig dir res, vaig restar una estona en silenci abromat per tota aquella informació. Li vaig recordar que només tenia 3 noies. I llavors, va pronunciar les paraules màgiques: “Coneixes la Dansa per a una noia sola?”.

 

No cal que us digui la resposta. En Berenguer va navegar a través del menú del seu disc dur i va pitjar en el vídeo corresponent. Van aparèixer dues noies joves i el propi Berenguer en pantalla. No us explicaré gaires detalls del vídeo perquè no era pas un festival de Dansa el que estava veient. Només us puc dir que em vaig enamorar per segon cop davant d’en Berenguer. I no, no va ser pas de cap de les noies del vídeo. Estic feliçment casat amb una de les dansaires d’Horta. Em vaig enamorar de la melodia que sonava. No m’hi vaig fixar ni en la dansa, ho reconec. Si podia fer la dansa amb el meu grup, a mi ja m’estava bé.

 

En Berenguer em va passar al meu propi disc dur tots els vídeos, músiques i explicacions que li vaig demanar. Però en obrir l’explicació de ‘Dansa per a una noia sola’ tan sols hi havia una frase gairebé críptica: “Coreografia del mestre Zaldívar”. Renoi, no calia ni que fes un resum per a les ballades!

 

Durant els dies següents, vaig començar a mirar-me la dansa i cada cop estava més il·lusionat amb ella. Quina llàstima que no fos una noia per poder ballar-la! Fins i tot, vaig demanar a en Berenguer que em donés un cop de mà per tal d’ensenyar-la. I, és clar, com sempre, no em va fallar. Les meves dansaires van aprendre la dansa amb força facilitat i jo continuava enamorat d’aquella melodia. Però ara m’intrigava no saber qui era aquell tal “mestre Zaldívar”. No tinc por d’amagar la meva ignorància, així que vaig començar per preguntar a qui tenia més a prop. Bé, més a prop a través de correu electrònic: en Jordi Núñez. Com sempre que li he demanat ajut, va contestar amb un entusiasme que només els apassionats per un tema poden tenir. Fou ell qui va revelar la incògnita d’aquell coreògraf: el mestre Josep Zaldívar i Ruíz. Però no es va limitar a això. Em va informar que va ser director del desaparegut Esbart Folklore de Catalunya (molt semblant al nom del meu esbart, per cert), que aquella cançó es trobava al Cançoner Popular de Catalunya i que ens havia deixat a finals del segle passat. Una llàstima, és clar, perquè m’hauria agradat conèixer-lo personalment. En tot cas, m’emplaçava al senyor Carles d’Abàsolo per si ell disposava de més informació.

 

El senyor d’Abàsolo és un altre gran apassionat de la dansa i col·laborador desconegut del Costumari Català de Joan Amades. Per desgràcia meva, ell no en sabia res de coreografies modernes, perquè el seu interès radica en la puresa de la dansa tradicional.

 

Perdut i sense alè, vaig pensar que el meu camí de recerca s’estroncava. Bé, no és que fos un treball exhaustiu de recerca, però era el primer cop que m’hi posava i no estava disposat a rendir-me tan aviat. Així doncs, vaig enviar un missatge a través d’un grup creat per diferents membres de l’Agrupament d’Esbarts per a renovar la Junta Directiva. I va ser així com em van emplaçar a en Pompili Massa i Pujol, un gran folklorista i company de professió. Em va contestar tan ràpid i amb tanta força que em va renovar les energies de cop. Mans a la feina, que feia tard!

 

El contacte més preuat que m’havia facilitat en Pompili era el de la filla del Mestre Zaldívar, la Maria Victòria de Zaldívar i Rusca; Bibí, pels amics. Vivia a Bogotà i les xarxes socials van facilitar les converses. Encara recordo que vaig rebre la seva resposta mentre esperava una pizza al carrer Garrofers de Barcelona. Va vibrar el mòbil i tenia a les meves mans uns dels correus electrònics que més m’han il·lusionat a la meva vida. En Pompili descrivia la Maria Victòria com a una persona gran, però molt activa. I renoi si ho era! Quina mà de detalls i quina energia en només un correu electrònic! I si bé no va ser capaç de donar-me gaires detalls sobre la dansa, sí que recordava amb claredat com el mestre Zaldívar l’ensenyava als seus dansaires. Ella devia tenir no més de 6 anys i assistia a un dels assajos de son pare. I recordava la tonada i la dansa. Gràcies a ella vaig encaminar encara més l’ensenyament de la coreografia i vaig bastir part de la seva història. Tal va ser el seu interès a ajudar-me que vam quedar de veure’ns durant un dels seus viatges a Europa. Així fou com vaig anar a parar per primer cop a la vida a la Plaça Reial de Barcelona. La Maria Victòria m’esperava al costat de la font central amb una bossa esportiva. Havia estat ballant aquell matí! La impressió que em va produir aquella dona encara la recordo. Si la dansa l’ha fet mantenir-se així, no deixaré de ballar en ma vida. La conversa fou distesa i va servir per posar en ordre la meva curta, però atrafegada, vida a la dansa. Fins i tot, va assistir a una actuació del nostre esbart en què interpretàvem la ‘Dansa per a una noia sola’ al parc de la Guineueta.

 

La gran (re)estrena, però, va ser al teatre dels Lluïssos d’Horta. A escena apareixien les dues dansaires encarregades de mostrar al públic la dansa, tot i que totes les noies del grup havien fet una gran feina. Havien acceptat la responsabilitat l’Aina Soria Sala i la Laia Seguer i Cabré, les dansaires més experimentades del grup. També va pujar a l’escenari la Marija Ivànovitx, pianista sèrbia amb una estreta relació amb el nostre esbart, qui va acompanyar amb una interpretació exquisida de la peça. Jo ho vaig viure entre bambolines amb una emoció que poques vegades he sentit dalt d’un escenari. Vaig ballar amb elles però, és clar, a mi no em veia ningú. Les protagonistes eren tres dones joves que encarnen una generació molt complexa. Aquella generació que s’ha trobat una economia desfeta amb una formació que supera la demanda del país. I allà no vam arreglar res, però vam demostrar que el jovent és capaç de tirar endavant un projecte que és de tots: la cultura.

 

 

La història, per això, no acabava aquí. El grup ha crescut tant que ja passem de la dotzena de dansaires al grup. Pel que fa a la dansa, encara queden molts caps per a lligar sobre la seva història. I potser millor, perquè encara puc assaborir les noves descobertes. Mentrestant, el director musical Joan Gómez i Soriano s’encarregarà de bastir la melodia i adaptar-la a la cobla. Una feina encomiable, sens dubte, que permetrà allargar encara més aquesta petita història d’amor.

dansa_per_a_una_noia_sola.jpg