Taula rodona a la 18a Fira de la Mediterrània de Manresa

Dilluns, 2 novembre 2015
Autor: 
Josep Maria Fuentes Ros

A vegades les convocatòries que fan més mandra poden resultar les més atractives i enriquidores. L’Agrupament d’Esbarts ens convocava el passat dissabte dia 17 a una taula rodona. Ho feia en el marc de la Fira Mediterrània de Manresa i a les 10 del matí.

La proposta era parlar sobre els motius que van moure els primers coreògrafs de l’àmbit de la dansa tradicional a anar més enllà de la reproducció de les danses que havien establert els folkloristes de primers del segle XX i si calia que la seva feina, les seves coreografies, se seguissin ballant. El tema podia semblar massa parlat, però els quatre ponents feien preveure una xerrada interessant: Xavier Bagà, Lluís Calduch, Lali Melo i Jordi Rubio, noms importants del nostre àmbit. La taula l’havia de moderar el periodista Jordi Margarit, però problemes d’agenda van fer que l’Agrupament m’encarregués la feina, que vaig fer amb molta il·lusió.

Tornar a parlar de Salvador Melo i Albert Sans demanava imaginació de no repetir-se. Afegir-hi Joan Serra i Lluís Trullàs ho completava, però també ho podia fer feixuc. Mentre els dos primers són clau en el desenvolupament de la dansa catalana de creació amb arrel tradicional, amb la qual cosa un gran nombre d’esbarts han ballat, i ballen, les seves corografies, la feina de Trullàs va tenir una incidència menor, tot i que la seva personalitat la fa destacada. Dissortadament, de Joan Serra, ens en vam quedar sense massa aviat i tots aquells camins que ell buscava per a la nostra dansa han quedat una mica escapçats.

I els quatre ponents van saber explicar què els havien fet arribar els seus mestres, directament o indirecta, però amb la consciència de ser hereus i continuadors d’una feina que tenia tant de coratjosa com de passional; d’arrauxada com de seriosa; d’artística com de cultural; de dansa com de catalana; sempre amb un respecte exquisit per la feina d’aquells que volien mantenir intocables les propostes dels Capmany, Amades, Tudó i d’altres. Seria complicat i massa llarg explicar fil per randa què movia els nostres primers coreògrafs (salvant els folkloristes que van sistematitzar i escriure les danses a primers de segle passat) tot i que l’estimació per la dansa i la voluntat de treballar-la des dels esbarts dansaires en seria un fet comú. 

M’agradaria centrar-me en alguns punts en què semblen coincidir i que van posar en valor la Lali, el Lluís, el Xavier i el Jordi. La seriositat en el treball, el rigor amb què es volia fer, la professionalitat (encara que no fos remunerada) en els plantejaments artístics, la demanda de fidelitat als dansaires: eixos de la seva feina i columnes en què es recolzaven els seus resultats.

Va semblar com si els quatre ponents enyoressin les premisses amb què treballaven els seus mestres, les complicitats que teixien amb els músics, l’anar a per totes amb el conjunt de dansaires. 
És evident que vivim en èpoques diferents i que l’entorn social, cultural i polític no és el mateix ara que fa 50 o 60 anys, però va ser enriquidor copsar com dels ponents en sortia empenta i voluntat de treball... treball i treball. Si hi afegim la crida a mantenir i divulgar la feina de Sans, Melo, Serra, Trullàs i els altres coreògrafs que hi ha hagut i que hi ha i que hi haurà; la necessitat que el seu llegat es mantingui, no es malmeti i que s’ajudi a qui vulgui treballar-lo, perquè ho faci amb les condicions que cal... tenim una carta de desitjos que ens porta a pensar que la dansa catalana de creació amb arrel tradicional té molt camí encara per recórrer. 

image003.png