Memorial Joan Lorente

Esbart Sant Martí

Església Parroquial Sant Martí, del Clot. 19 de novembre de 2016

En el nostre àmbit el manteniment de les tradicions ha de ser un criteri al qual no hem de renunciar mai. L’Esbart Sant Martí manté, de ja fa 37 anys, la seva convocatòria a presenciar un espectacle de dansa catalana a l’interior de la parròquia del seu barri. No sempre ha pogut ser així, però el Sant Martí sap fer ben fet, mira endavant i manté la mateixa il·lusió de sempre que fa que quan diuen “el Temple” tothom sàpiga a què fan referència. Mantenint el títol original de “Recital de música i dansa folklòrica - religiosa” i amb l’afegitó, ja fa 20 anys, de memorial Joan Lorente, la cita del Sant Martí hauria de ser una d’aquelles en les que els esbarts hi hauríem de ser d’una manera significativa. I hi som, perquè als bancs de l’església s’hi podia veure un nodrit ventall de “gent d’esbart” ben acompanyats de veïns i veïnes del barri que, com cada any, omplien la nau central del temple.

El recital del “Temple” no és un espectacle habitual, l’Esbart Sant Martí no hi balla el repertori que té en programa sinó que cada any recupera danses i coreografies d’altres moments per tornar a guardar-les en el calaix dels bons records. És un exercici arriscat el que el David Martínez, director de l’esbart, proposa als seus dansaires: estructurar un espectacle complet en un parell de setmanes. Però el cos de dansa del Sant Martí, amb el David i l’Ariadna Codina al capdavant es concentren, s’hi esforcen i assoleixen un resultat més que notable.

El recital del “Temple” no s’ha de veure com un espectacle més, sinó que cal presenciar-lo amb l’ànim que dóna el manteniment dels valors. És el respecte a una tradició i el reconeixement a que és la tradició la que ens fa més forts i ens ajuda, i ens empeny, a tirar endavant. Però tot i això, de tant en tant el “Temple” ens reserva alguna sorpresa. Aquest 2016 hem pogut veure-hi, i gaudir-ne, dues coreografies del Salvador Melo que, malgrat ser encara habituals en el repertori d’alguns esbarts, amb el pas del temps i la transmissió d’uns a altres, havien perdut molta de la seva intenció i gestualitat inicial. El Sant Martí va presentar Divertiments i Bolero de Torrent amb tota la força interpretativa que el Salvador Melo demanava als seus dansaires. Un autèntic regal que justificava per si sol l’assistència al memorial. M’agradaria encara fer referència a una altra de les danses presentades: Algemesí, muntatge coreogràfic del David Martínez recolzat en la instrumentació per a cobla que de la Moixeranga va fer el mestre Joaquim Serra. Escoltant atentament l’explicació que en va fer la presentadora, ens endinsàvem en un exercici d’homenatge a moltes coses: A la música del mestre Serra, a les moixigangues, als muntatges de caire religiós provinents de l’àmbit dels esbarts, als mestres que van iniciar el moviment de la dansa de creació i a força més coses. Un homenatge fet amb les eines que un coreògraf té més a mà: la seva sensibilitat i la seva creativitat.

Valgui a recordar que el Memorial sempre es presenta amb música en directe. La Cobla Sant Jordi – Ciutat de Barcelona se’n va ocupar i la veritat és que vam gaudir de la seva especial sonoritat. La Sant Jordi té una manera ben dolça i amable de fer sonar la cobla i això ho vam poder copsar perfectament amb la interpretació de les dues sardanes que lligaven les dues parts del recital de dansa. La direcció de la cobla va ser responsabilitat del mestre Jordi Núñez, mentre que de la percussió se’n va cuidar el Ferran Armengol.

A la resta del programa hi vam veure des de A cop de bastó (l’encertat ball de bastons de Marina Escoda que s’inclou a Toc d’Inici), fins a la Glossa del Ballet de Déu de l’Albert Sans i l’Antoni Català, també una Jota de muntanya del Jaume Guasch (quina traça tenia el Jaume tractant la jota!), dues de les Glosses de Tomàs Gil Membrado, el Bolero de Sant Pere i el Jaleo menorquí, i la Goja de Banyoles amb música de Joan Lluís Moraleda.

Una tria eclèctica, com és habitual al “Temple”, que ben segur va complaure al públic, al menys els seus aplaudiments finals d’agraïment així ho semblaven indicar.
Quan s’aconsegueix el reconeixement a una feina feta amb il·lusió les entitats, els seus membres, els seus responsables es mostren feliços i a vegades es deixen portar per una eufòria comprensible, però que cal saber controlar. En aquest sentit ens van agradar molt les paraules que el David Martínez va dirigir als seus dansaires “Podeu estar molt contents i satisfets de la feina que heu fet, muntant aquest “Temple” en dues setmanes, però tingueu present que, si ho heu pogut fer, ha estat pels molts anys de dedicació i assaig darrera assaig en els que no parem de treballar” (No és literal però crec que sintetitza bé el que el David volia dir).

Josep M. Fuentes