Marina, història d'una amistat

Quan el Sr. Pàmies i el Sr. Masó, titular i gerent llavors de l’empresa del Gran Teatre del Liceu, van programar l’òpera “Marina”, havien encomanat a Ramon Trabal l’escenografia i el vestuari d’aquella producció, i van pensar en coreografiar aquella música de la festa de prometatge dels protagonistes, que no s’havia fet mai per temes de pressupost. Amb aquesta finalitat havien pensat en els companys de Ballets de Catalunya, sense saber encara l’opinió del director coreogràfic de la casa, Joan Magriñà, ni comptar amb el criteri d’en Trabal, que entenia que allò havia de fer-ho Salvador Melo. Ves a saber per quins motius el Sr. Pàmies no volia encomanar-ho al Verdaguer; i llavors en Ramon va sentenciar que si no ho feia en Melo, ho havia de fer l’Albert Sans, del Rubí. 

En Ramon havia fet una bona amistat amb l’Albert i el Joan Fosas arran l’estrena de “Tossa-1914” feia uns anys, i l’Esbart de Rubí havia quedat molt i molt bé, colze a colze amb el Verdaguer, al Romea. I va prevaldre l’opinió d’en Trabal: l’empresa del Liceu va encarregar el ballet a l’Albert i a l’Esbart de Rubí, tot i les reticències d’en Magriñà, que continuava opinant que era millor que ho fes el Ballet Clàssic del Liceu.

En Magriñà no era fàcil de convèncer i −tal com expliques, Albert− et va telefonar per aconsellar-te que la coreografia no durés més de dos minuts, perquè “jo ja sé què és el folklore i no vull que la gent s’adormi a la butaca... i, sobretot: quan ho tinguis fet, ensenya-m’ho”. És aquí on jo volia arribar.

Quan “Marina” ja estava muntada, un vespre d’assaig, però amb la solemnitat d’una estrena, el mestre Magriñà va venir al Casino, com qui diu “a veure el desastre...”. Jo suposo, Albert, que aquella nit tu estaves més nerviós que ningú, però els que ens miràvem l’assaig des d’un d’aquells entranyables palcos del costat, amb en Salvador, amb les Núries, amb la mare Vila, amb el Sr. Muxí, déu-n’hi-do!

En Magriñà es va entrebancar en entrar al Casino i això ens va donar la imatge que ja no era cap jovenet: “A veure què dirà, ara. . .”.

Quan va acabar la presentació, tots teníem els ulls fixos en la figura del mestre, amb un nus a la gola i el cor bategant . . .  En Magriñà es va aixecar, va agafar carrereta pel passadís i va pujar d’un salt a l’escenari, potser per compensar l’ensopegada de l’entrada i deixar clar que encara podia; i obviant que la coreografia durava força més dels dos minuts, va dir: “Està molt bé, Albert, és molt bonic”.

I es va produir la catarsi, els aplaudiments i tot el que vulgueu, però allà es va estrenar “Marina”, amb la benedicció del mestre Magriñà a la teva feina i a la de tot l’Esbart, però sobretot al gest d’amistat d’en Ramon Trabal, que va confiar en la teva capacitat creativa.

Després, sí. Després tota la parafernàlia d’una estrena al Liceu que ens va posar tots dels nervis, en atendre quasi religiosament les instruccions del director d’escena, el senyor Monjo.  El 20 de gener del 1968: fa 50 anys, Albert. Aquest any, per la Festa Major, l’Esbart vol reposar-la.

Fotografia 1: Els dansaires Rosa Fosas, Carme Pous, M. Josep Serra, Albert Sans, Joan Serra i Joan Fosas, amb el mestre Joan Magriñà.

Fotografia 2: Estrena del ballet “Marina” al Liceu, amb els vestits i l’escenografia de Ramon Trabal i Altés.