L'Esbart Arenys de Munt a Marraqueix

L’últim dijous de març vam agafar un avió cap a la ciutat roja, Marràqueix, per participar al II festival Marrakech Folklore Days. Aquest festival celebrat dels dies 28 al 31 de març és el més gran del continent africà i s'hi concentren diferents grups de danses folklòriques d'arreu del món. Nosaltres vam anar-hi com a representants de Catalunya.

Només trepitjar terres marroquines ens va rebre un guia, que seria el nostre representant de grup: en Hamid. L'arribada a l'hotel va ser quelcom caòtica ja que l'hotel ens esperava un dia més tard. Mentre es gestionava el tema habitacions ens va donar temps de conèixer l’hotel i de provar la beguda més típica del país. En Carles Marpons, director de l’esbart, ens va convidar a un te de benvinguda. Aquest va ser l’inici a una curta addicció, ja que el te es convertiria en un imprescindible després de cada àpat.

Per la tarda vam fer un primer dinar per la Medina i un passeig pels voltants per conèixer la ciutat. Per carrers estrets, de menys de dos metres d’amplada, passaven bicis, motos i carros, uns rere els altres. Vam visitar també la mesquita Kutubia i ja vam dirigir-nos cap a la plaça Djemà-el-Fna reconeguda com a patrimoni de la humanitat per la UNESCO i el lloc on tenia lloc el festival. Allà vam descobrir que ballaríem entre micos, serps i venedors ambulants. Una de les particularitats que més ens va cridar l’atenció de l’escenari va ser la distribució de l’espai: hi havia una primera zona reservada pels dansaires que estava separada del públic per tanques de seguretat, que és molt important en el país.

Després d’un primer dia d’adaptació al ritme de la ciutat i de despertar-nos a les cinc per l'Adhan, la primera crida per anar a resar, va arribar el dia de la nostra estrena. Juntament amb en Hamid, aquell matí vam visitar els jardins de Menara i vam veure algun que altre camell de camí. No van faltar fotografies. També vam anar a la piscina de l’hotel, ja que el clima del Marroc acompanyava, acostumats nosaltres al fred peninsular de març. S’ha de dir que algunes persones del grup es van cremar i tot.

El divendres ballàvem a dos quarts de cinc, que en horaris marroquins, van acabar sent quarts de set. Durant aquesta espera vam fer amistats internacionals, entre elles, egípcies, australianes i bretones. Quan es va fer fosc, vam anar a sopar a un restaurant amb vistes a la plaça on acabàvem de ballar. Alguns provàvem el cuscús marroquí per primer cop. El plat era generós i pocs van poder acabar-lo.

Tercer dia al Marroc, el més intens en un principi. S’organitzava una cercavila i ballàvem per la nit. El temps anunciava pluja, tot i que pel matí va fer bo. El vam aprofitar per visitar els Jardins Majorelle, plens de color. Després de dinar vam tornar a l’hotel per preparar-nos per la cercavila.

La desfilada va començar tard, per mantenir-nos fidels amb el tarannà dels últims dies i va transcórrer des de l’Ajuntament fins la Plaça Djemà-el-Fna. Poc més d’un quilòmetre de distància. Els 36 grups participants anàvem amb el cartell amb el nom del nostre grup i la nostra procedència. Va ser el moment de treure pit i mostrar orgullosos la Senyera entre les mirades de curiositat dels habitants i turistes de Marràqueix.

En arribar a la plaça vam compartir balls i riures amb altres grups. Un de nosaltres, fins i tot, es va emocionar més del compte i es va lesionar el turmell. Pràcticament tota la tarda va ploure i, finalment, van anular l’actuació prevista per la nit. Vam tornar a sopar al restaurant del dia anterior, aquest cop amb el vestuari de la cercavila i amb música i dansa francesa en directe. En acabar de sopar vam donar una volta per la plaça, que de nit és completament diferent. Tot i així, no vam estar-hi molt de temps i com semblava que tornaria a ploure i començava a fer fred, vam decidir tornar a l’hotel a descansar.

L’últim dia va començar per refer les maletes, esmorzar i marxar a veure allò que encara no havíem visitat: el Zoco. Perfecte també per comprar records pels familiars i amics i, perquè no, practicar l’art del regateig. L’experiència és com a mínim, peculiar. Per alguns, estressant i angoixant. Per altres, divertida i plena de peripècies. La majoria vam aconseguir regatejar, algunes vegades, i això que semblava impossible arribar a un acord amb el venedor.

Alguns dels carrers del Zoco eren més estrets que els del primer dia i, en sí, era un laberint. Sortir d’aquells camins que cada vegada es complicaven i ramificaven més i més podia ser una odissea, però ho vam aconseguir. Després d’això vam anar a dinar. Un tajin com a últim dinar al país, el te, i de cap a l’escenari. Just tancàvem el festival a les quatre de la tarda i, per seguir amb la tradició, ho vam acabar fent a les set amb la plaça plena ja que el sol ja havia caigut i la temperatura era agradable. Darrera nostre només quedava el grup local, representants del Marroc.

Va ser un viatge carregat de te, cuscús i cultures. Gràcies al coordinador que el va fer possible. Recordarem les llargues esperes i les llargues converses internacionals. Recordarem els guies, els companys i les seves danses i músiques característiques. Recordarem les bromes i, sobretot, el concepte #marroquinament a mode de resum.