10 anys sense tu

Penso en tot això i en les nostres llargues converses, normalment de sobretaula. Tu, ja un gran mestre de la dansa catalana i jo un dansaire pipiolo que amb prou feines entenia la magnitud de les teves paraules. Paraules plenes de saviesa, que fa poc he començat a endreçar i valorar, però que sé que m'han acompanyat al llarg de tots aquests anys de la teva absència.

Com et trobo a faltar, com Amic i com a Mestre. Ara penso que no vaig aprofitar prou les nostres estones per aprendre més. Per saber més d'un món, la dansa, que en aquells temps amb 20 i pocs, pensava que ja coneixia bastant. I que ara amb 30 i tants, crec que mai en sabre prou. Però també de la vida, de la que tenies una visió molt més àmplia de la que, crec, no tindré ni visquen el doble del que el teu gran cor et va deixar fer-ho a tú.

De totes les coses que vaig aprendre de tu, menys de les que vas voler ensenyar-me segurament, vull recordar-ne algunes. Valorar les petites coses de la vida, una llum, una olor, un menjar, una música, una amistat, un quadre, una foto, un moviment. En tot hi buscaves bellesa i si la tenia, erets capaç de valorar-ho com es mereixia, potser més i tot. Tenir criteri i formar opinió. Una de les coses que més em va sorprendre de tu al principi, fou aquesta “mania” de preguntar-me que em semblava, que opinava, si m'agradava o com em feia sentir.

Perquè aquest paio, que em treu 20 anys de vida i molts més d'experiència em demana la meva opinió, em preguntava. Amb el temps he entès que aquelles preguntes potser no eren tant perquè volguessis saber la resposta sinó perquè jo em fes les preguntes i busqués les meves respostes. Maleïda joventut ignorant que no m'ho va deixar veure llavors.

Sobre la dansa, el que més ens unia, la llista seria molt gran. Em quedo amb la passió que hi posaves. En com la vivies i en com l'omplies de sentiment. Amb els anys, he descobert que això ho portaves arreu, que molta gent va poder gaudir i descobrir la dansa amb tu. I ens ho transmeties d'una manera que només tu sabies fer. I això em fa feliç, perquè et veig no només en les teves coreografies, també en la manera de ballar dels que vam tenir la sort de treballar amb tu. Quina manera de cuidar els moviments, la tècnica però també el seu contingut emocional, la respiració, les pauses, les mirades...

He començat a escriure amb l'obertura del Canigó de Manel Camp, una de les teves obres mestres. Va ser el meu primer paper solista com a Follet i el vaig estrenar al Palau de la Música. Quantes hores d'assaig només per aprendre a obrir els braços, mentre m'ajupia i deixava anar l'aire. Què fàcil és escriure-ho i que difícil fer-ho.

Mentre escrivia he pogut repassar tot el muntatge, potser no recordo amb exactitud la coreografia, però et podria detallar al segon el sentiment que em ressona per dins a cada peça que escolto. Sobretot ara, que sona l'enterrament i més que el del gentil, recordo el teu. Què bonic poder ballar-te aquell dia amb tanta gent que et va venir a acomiadar.

Aquell 2011 que et vaig dir adéu, era també l'any del meu casament. Vas ser l'únic convidat que no va venir sense avisar. Tranquil, estaves perdonat des del primer minut. Però saps què? Hi vas ser present perquè dos taules duien noms de coreos teves. “Canigó” i “Haikús en temps de guerra”.

Haikús, un muntatge que em va fer créixer moltíssim com a dansaire i del que hi tinc un gran record.

Amb la foto d'un assaig d'Haikús et recordo aquest any ja que, revisant mails de llavors, he trobat aquesta foto que m'enviaves el 25 de desembre de 2010 (dia del teu aniversari) amb el text “Aquí hem de recordar que pleguis més els genolls.”

Així erets, ni el dia de Nadal i del teu aniversari podies deixar de fer correccions perquè millorés.

Una abraçada ben forta i segueix corregint-me tant com creguis oportú des d'allà on siguis.