Adéu a Albert Sans

Avui, 9 de juny de 2026, ens ha deixat el mestre Albert Sans. Us adjuntem dues cròniques que ens han fet arribar persones molt properes a ell.

Ens ha deixat l’Albert Sans i Arís, Mestre de mestres

Avui és un dia de profund dol per a la cultura popular catalana. Ens ha deixat l’Albert Sans i Arís, una figura absolutament imprescindible que ocupa un lloc destacat dins la història de la dansa tradicional contemporània. Mestre de mestres, un referent indiscutible en el món de la dansa d’arrel i els esbarts, l’Albert ha estat un home rigorós, exigent i profundament compromès amb el país i la seva cultura.

Al capdavant de l’Esbart Dansaire de Rubí, va impulsar una renovació escènica que va marcar un abans i un després. La seva mirada, moderna i sensible, sabia combinar el respecte més rigorós per la tradició amb una força poètica i una elegància que feien universals els nostres balls populars. Sota la seva direcció, la dansa d’arrel va assolir quotes d’excel·lència i prestigi reconegudes tant a casa nostra com internacionalment.

Però més enllà del seu llegat coreogràfic i del valuós arxiu documental que va cedir a la ciutat de Rubí, l’Albert ens deixa un llegat humà inesborrable. Els qui van tenir la sort de treballar al seu costat recorden la seva manera de fer: metòdica, pacient i apassionada. A cada assaig, no només ensenyava tècnica i disciplina, sinó una estima infinita per la cultura catalana i un profund sentit de col·lectivitat.

Fins i tot fa poc més de dos mesos, fidel a la seva essència fins a l’últim moment, l’Albert insistia en el seu caràcter exigent. Ens demanava que fóssim rigorosos amb l’ensenyament de les seves coreografies, i ens recordava la responsabilitat de transmetre a les noves generacions la importància del rigor i el treball en la manera de ballar en català.

Avui, amb el cor encongit, recollim el seu testimoni. El millor homenatge que li podem retre a partir d’ara és posar en valor la seva immensa obra, respectar-la i fer que el seu llegat continuï bategant amb la mateixa exigència que ell ens demanava.

La seva petjada continuarà viva en cada dansa, en cada plaça i en cada esbart que continuï entenent la tradició com ell ho feia: no com una peça de museu, sinó com una emoció compartida.

Descansa en pau, Mestre. Gràcies per tant i per tot.

Bon viatge Amic.

Lluís Calduch Ramos

NECROLÒGICA PER ALBERT SANS I ARÍS, Creu de Sant Jordi.

Adéu, Albert, mestre, compañía, amic.

Mestre ho has estat abastament i de molts de nosaltres, de molts col·lectius, de molts esbarts, fent-nos entender la dansa, fent-nos vibrar, fent-la sentir ample, solemne, gran, la Marina, les Gitanes, Carnestoltes...

Company de moltes batalles, de molts projectes, de molts assajos, de moltes estrenes, i de moltes i moltes hores de xerrar de dansa, i de dansa tradicional, i de país, i d'esbart. A tants i tants llocs, ia peu dret, a la parada de la plaça o asseguts, a l'eixida de Cal Pantalió o darrerament, esmorzant a la Sant Jordi. 

I amic, que jo me'n vaig sentir siempre, perquè ens barallàvem i ens escridassàvem, i t'ho fèiem gruar, i tu ens les feies   grosses..., però sempre tornàvem l'endemà, per la dansa, per l'esbart, per l'amistat, per tu.

Ho havíem parlat molt amb en Joaquim Vilà: hi ha gent a la que el país no sabrà fer justícia i l' Albert Sans n'és un dels més destacats. Con toda una vida al servicio de la danza catalana, ha sabido portar un esbart de poble fins al Liceu, ha sabido donar a la danza d'arrel folklòrica una espectacularitat i una força com poques vegades s'havia donat a conèixer, siguiendo la línea coreogràfica marcada por Manuel Cubeles i Salvador Melo, i propiciant una escola que s'ha fet sentir, amb tants deixebles teus que ens queden a l'actualitat.

Has treballat amb dedicació, amb simplicitat i amb cura tant a l' Esbart de Rubí com a tantos d'altres, amb los errores, las dudas   y los conciertos que comportan la nuestra dansa tradicional, pero has fet el paso de la plaza al escenario, de la festa al espectáculo, de la celebración a la peça artística. En Joaquim deia " ai d'aquelles danses que caiguin en mans de l' Esbart de Rubí. No tornaran pas a ser com éren..." 

Vas assolir la Creu de Sant Jordi, és cert. Pero en el país, voy a apreciar tarde y poco a poco el teu mestratge, el teu saber destriar allò que era bo d'allò que no ho ha estat. Havíem d' haver estat més amatents a les teves possibilitats, cosa que en l'àmbit de la dansa, ens passa massa sovint...

Però ara ja no hi ets. Ens hem quedat orfes dels teus aplaudiments discrets i de les teves crítiques ferotges. Ens hem quedat sense el pal de paller, la feina en la que tu vas rellevar els primers directors d’ Esbart  -abans eren mestres de dansa- , fins a fer de la dansa folklòrica catalana tot un espectacle, des de la teva immensa curiositat, fent cua els diumenge,  al carrer Sant Pau, per poder veure els espectacles del Liceu, assegut al Palau, aprenent del Verdaguer, robant hores de son a les nits, per tirar endavant l’esbart, conversant amb l’un i amb l’altre, visitant aquí i allà, rodejat d’un equip que et va fer costat en tot moment, és veritat, però capdavanter entusiasmat de la famosa utopia del “ballet català” en la que tants s’han esmerçat i en la que molts continuem creient perquè, sense haver ballat mai, sóm en el món de la dansa per haver col.laborat en el teu projecte.

Has marxat, Albert.

Has fet l’assaig de càntic d’ Espriu, que coneixies tant be des de “la mort caminada”,

“Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m'agradaria d'allunyar-me'n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!”

Per això darrerament, t’agradava tant escoltar l’ària d'en Pavarotti:  “All’alba vincerò”.

Ja fas camí cap a aquest nord feliç. Tu mateix vas donar la resposta al seu “noble dret de preguntar”  amb la coreografia del  Cant Espiritual d’en Maragall,

         “Sia’m la mort una major naixença!”

Reposa en pau, Albert. 

Isidre Rubio.