Agustí Cohí Grau (El Vendrell 1921- Barcelona 2012)

La dansa catalana ha tingut la sort de comptar amb grans instrumentadors i compositors, que li han sabut donar una riquesa musical gairebé única dins l’àmbit de la cultura popular. Entre ells, per la qualitat, pel grau d’implicació i per la quantitat de les aportacions, destaca la figura del mestre Agustí Cohí Grau, de qui avui es celebra el centenari del seu naixement.

Agustí Cohí Grau (sempre volia que se l’anomenés amb els dos cognoms en honor a la seva mare) va néixer al Vendrell el 10 de juny 1921.La Cohí Grauera una família d’actors amb companyia pròpia. A la seva vila, l’Agustí començà els estudis de música, els completà al Conservatori Municipal de Barcelona (el del Bruc, com l‘anomenava), on va poder treballar amb mestres reconeguts, com Salvat, Toldrà, Zamacois o Pahissa.

Va ser organista, pianista, mestre de música, mestre de capella, pedagog, intèrpret de violí i trombó en cobles i orquestres tan prestigioses com l’Albert Martí olaPere Rovira, etc. A la dècada dels seixanta, treballà molt a Madrid com a director de sarsueles i revistes musicals, feina que compaginà amb un projecte d’àmbit estatal per dur el cant coral a les escoles. A la tornada definitiva a Barcelona es convertí en un actiu director musical de corals, cobles i esbarts, així com de l’Orquestra Simfònica Estela, davant la qual exercí el mestratge durant quaranta anys. Per damunt de tot, però, ha estat un important i infatigable compositor, harmonitzador i instrumentador per a totes les formacions musicals imaginables. Ha escrit lieds, òperes, concerts per a instruments solistes, sarsueles, oratoris, ballets, cançons, sardanes…, en definitiva, un vast llegat musical. En el camp de la dansa catalana, va instrumentar i compondre més de vuit-cents balls per a cobla al llarg de la seva vida. També va fer adaptacions per a altres formacions, fet que ha permès la presència dels nostres grups de dansa arreu.

L’obra i la personalitat d’Agustí Cohí Grau ha estat molt reconeguda. Entre les mencions i els premis que va rebre cal destacar la Creu de Sant Jordi, el 2004, i els homenatges que les ciutats de Barcelona i el Vendrell li van retre els anys 2002 i 2004. El Vendrell va publicar un llibre per a infants, titulat Petita història d’Agustí Cohí Grau, per homenatjar un dels fills predilectes de la vila, amb text de Lluís Bassó i il·lustracions de Pilarín Bayés.

Agustí Cohí Grau començà a col·laborar amb l’Esbart Català de Dansaires l’any 1962, quan n’era mestre de dansa Josep Ventura. L’activitat de l’Esbart als anys seixanta i setanta va ser molt intensa. També col·laborà mot estretament amb els esbarts que necessitaven noves instrumentacions i noves composicions per danses de nova creació i corografia, així l’Esbart Dansaire de Rubí, el Lluís Millet, l’Esbart de Terrassa, el Verdaguer o el Sant Vicentí per citar-ne alguns, encomanaren  al mestre Cohí composicions en forma de ballet, alguns certament agosarats . Ell mestre Cohí, hi aplicà el seu concepte estètic, amb clara influència del moviment impulsat per Richard Strauss, que combina elements de la música clàssica i de la contemporània amb un estil marcadament descriptiu.

En l’obra de Cohí Grau les harmonies clàssiques són alterades per instrumentacions de sonoritat contemporània. L’ús de dissonàncies i modulacions ha estat una de les seves grans aportacions a la instrumentació de danses i balls populars. L’estructura melòdica de vuit compassos repetits, que sovint trobem en la dansa, és tractada de manera diferent a cada frase, tant harmònicament com instrumentalment. En general, els ballets del mestre són llargs de partitura i veritables filigranes.

Gran coneixedor de la cobla i de les seves possibilitats, Cohí Grau fa servir una gran varietat de recursos compositius. Destaca en primer lloc l’estil horitzontal dela instrumentació. Consideracada veu, dins l’arc harmònic, com un element de fraseig complet. Fa servir tècniques contrapuntístiques al costat de reforços de la veu principal, la qual es pot arribar a veure modificada melòdicament, tot i que sense deixar de sentir-se mai, ja que enla composició Cohí Grauno oblida mai que és música per ballar. Les polirítmies, a vegades agosarades, amb un ús quasi melòdic de la percussió, són una altra de les característiques de la seva música. A vegades els músics de cobla discutim sobre la correcció dels papers de Cohí Grau en algunes polirítmies, discussió que es tanca perquè una anàlisi formal en valida la idoneïtat, que, a més, es confirma una vegada s’executa el passatge.

Una altra particularitat de la música de Cohí Grau per a cobla, demostrativa del seu ampli coneixement de la formació, és la dinàmica interna dels seus ballets. En les partitures no trobem una gran difusió de matisos escrits, alguna f, alguna p i bastants mf i mp; en canvi la sensació sonora és fortament dinàmica. Cohí Grau aconsegueix l’efecte dinàmic gràcies a la instrumentació. No força l’instrumentista amb forts i pianos, i com a conseqüència l’execució és més tranquil·la. Alhora, la duplicació de veus, de timbres diferents, o els soli compartits fan destacar la línia melòdica.

Els acompanyaments, ornaments i elements enriquidors constitueixen el fet diferencial del mestre. En cap de les seves composicions no utilitza recursos harmònics fàcils o recurrents. Combina les veus a partir d’un baix, gairebé sempre cantat, que es reforça rítmicament amb la percussió. Lestrompetes sovint ocupen un lloc destacat en l’acompanyament, cosa que dóna a l’obra un color modern i descriptiu reforçat per unes pinzellades dissonants. Un exemple de la seva modernitat compositiva es pot escoltar a la Moixiganga de Sitges, una dansa de simbolisme extrem, on s’hi pot entreveure l’homenatge que fa a l’estil descriptiu de Strauss. L’obstinat rítmic del 6/8, amb el qual les caixes fan emmudir Sitges quan desfila la colla de la Moixiganga, és presentat pel contrabaix i desenvolupat posteriorment pels fiscorns, que en oposar-se al dibuix melòdic dels instruments aguts, permeten crear una tensió sonora que reforça la mateixa dramatúrgia d’aquesta representació. La polirítmia del ball, juxtaposada al discurs melòdic presentat per les tibles, aconsegueix un efecte de profund sentiment i patiment, anàleg al que es destil·la del poema simfònic Mort i transfiguració de Richard Strauss.

Joan Gómez Soriano

Agrupament d’Esbarts Dansaires

Director musical

de l’Esbart Català de Dansaires

Entrevista a Cohí i Grau al programa Nydia de TV3 el 20/09/2010