En record d'Eduard Ventura

Nosaltres perdíem un mestre i, sobretot, un amic. Vint-i-cinc anys d'amistat forjada, com les danses, pas a pas. Moments irrepetibles que guardem en el record i que sovint surten a la

conversa.

A l'Eduard li agradava la bona taula, el cinema, la lectura, el teatre, els viatges ... però sobretot li agradava crear. Començar per allò més minúscul o per allò més gran, tant li feia si era del seu interès. I a partir d'aquí, anar teixint amb mesura un tapís que després es convertia en un espectacle. Les seves coreografies traspuen sensibilitat i gust pel detall. Darrere de cada figura hi ha sempre una emoció, una vivència. Darrere de cada gest, sinceritat i honestedat.

Era capaç d'emocionar-se per igual escoltant el cant enregollat d'un pastor que una ària de la Caballé, veient ballar el Parado a una àvia de Valldemossa o el Corsario a Nuréiev. Copçava la

bellesa allà on fos.

I era precisament la bellesa el que perseguia incansable per a la dansa d'arrel. Aquest era el motor que el dugué a iniciar un treball inacabat, com tants d'altres. Buscar la manera de fer que els dansaires fossin conscients de les possibilitats del seu propi cos. Ajudar a transformar la dansa catalana escènica a partir de vivències íntimes i personals. Treballar per aconseguir que un dansaire, sense deixar de ser-ho, posés en les danses el cos, la bellesa i l'esperit. En definitiva, fer que la dansa tradicional es convertís també en vehicle d'emocions, en art.

A la plaça o a l'escenari, fem que la nostra dansa sigui sempre sincera, honesta i emocionant i així, l'Eduard, des d'allà on sigui, serà feliç i sabrà que la seva llavor no va caure en terra erma.

Joan-Manel Miquel i Eva Ortega

Manresa, 18 de Març de 2021