FRANCESC SOLER MÀS. UN REFERENT

Dimarts, 28 febrer 2023

Sovint parlem de referents en el nostres àmbit dels esbarts dansaires i de la dansa tradicional. La majoria, per no dir tots, són noms de directors artístics i mestres de dansa. A vegades, sorprèn que hi hagi dansaires que no reconeguin noms com Albert Sans, Salvador Melo, Manuel Cubeles, Lluís Trullàs, Joan Serra... fins i tot noms més propers en el temps: Joan Manel Miquel, Ricard Roig o Jaume Guasch. Tots ells mestres que han deixat petjada i llegat. Si, sorprèn que hi hagi dansaires que, tot i ballant danses sortides de la feina dels citats, no en poden dir gaire res.

Vaig fer una lleugera prova amb un nom dels que, per a mi, haurien de ser referents també i un destacat membre del nostre col·lectiu em va respondre rotund: “no el conec, no sé qui és”. Els Vilà i Folch, Soler Màs, Sanclimens, Rubio, Llorach... els hauríem de posar en valor, en sabrem? Algun dia haurem de parlar dels que, sense ser artístics, han estat cabdals perquè els esbarts tinguin la seva personalitat, hagin arribat fins els nostres dies i se sustentin en valors profunds i arrelats.

Francesc Soler Màs (Manresa 1928) és un d’ells. No faré aquí una glosa de la seva persona, només en diré un parell de coses. Creador i conductor d’un dels programes de ràdio més antics

dedicats a la sardana i a la nostra música i dansa en general. “Aires de Cataluña” es deia, en castellà, doncs va començar l’any 1955. Encara avui dia segueix en antena, a càrrec de la filla del Francesc, la Núria Soler Cunill i manté el títol “Aires de Catalunya”. Per la seva vinculació amb l’Esbart Manresà, el Francesc va ser membre de la comissió gestora que va encapçalar la creació de l’Agrupament d’Esbarts Dansaires i, posteriorment, membre adjunt al Consell directiu de l’Agrupament (una mena de consell assessor).

Tancàvem l’any Manuel Cubeles i em seguia ressonant una de les seves reflexions, d’aquelles que compartia habitualment, tal vegada com si fos un mantra. “A mi, el ballar per ballar no m’interessa. Si els esbarts no són subjecte social, no s’impliquen amb l’entorn, no participen de la societat, no treballen amb la nostra tradició, no m’aporten res”. La cita, que no és literal, coincideix perfectament amb l’esperit del que llegireu en la segona part d’aquest article. Tal vegada no sigui casualitat que el mateix Manuel Cubeles Solé es fes ressò del programa del Francesc Soler en el seu “Paraula i pensament” programa d’abast nacional.

Llegint una part del guió d’una de les emissions del “Aires de Cataluña”, tenim una nova oportunitat de reflexionar sobre allò que fem i com ho fem. Quins valors ens guien i quins criteris ens regeixen. El teniu tot seguit, en castellà, tal i com el va escriure i dir per antena el Francesc Soler Màs. No l’he volgut traduir, és bo que ens adonem que fins i tot sense poder-ho fer en la llengua pròpia, el neguit de mantenir els valors hi era.

Un doble agraïment. Al Joan Manel Miquel Vallejo, per haver-nos fet conèixer aquest escrit. A la Núria Soler Cunill per permetre’ns compartir-lo.

A UN “DANSAIRE D’ESBART”

AIRES DE CATALUÑA n. 351/ 03.07.1962

Francesc Soler Màs

Te enorgulleces de ser componente de uno de tantos grupos que, en nuestra región, se dedican a la interpretación de estos bailes tradicionales que quizás no comprendas exactamente. Gozas con tu participación en la danza y saboreas, con algo de vanidad (no lo niegues), el aplauso que premia tu actuación. Has hallado en el “Esbart” unos compañeros, amigos buenos y, quizás, el “punt de dansa” ha iniciado una unión que ha de durar toda una vida.

Pero en el fondo de esto hay un nombre y un espíritu. Tus directivos se afanan en que alcances un virtuosismo interpretativo: ¿Crees que es solamente para procurarte a ti ocasión de lucimiento? Ellos buscan las actuaciones donde tu exhibirás tus dotes de excelente “dansaire”: ¿Imaginas que es solamente con el fin de obtener unos beneficios económicos?

Demasiados de tus compañeros contestarían que sí a esta pregunta. Pero tu sabes que detrás de todo esto hay algo más. Que en estos detalles de forma alienta toda la esencia tradicional de nuestra tierra. Que tu intervención en estas bellas danzas es como un instrumento del esfuerzo que han llevado a cabo los folkloristas que las han recogido en los lugares más dispares de nuestro suelo y de los que con evidente sacrificio te las han enseñado.

Tu sabes que, para los que presencian el trenzado de tus pasos, esos ballets son toda una lección de respeto hacia quienes los practicaron antaño y de pundonor de los que los practicáis hoy.

Y, porque sabes todo esto, comprendes bien que el “Esbart” no eres tu solo; que tu labor personal (muy meritoria) está supeditada a la labor de conservación y divulgación del tesoro folklórico que Cataluña muestra como característica esencial de la vida tradicional. Y, por ello, te sientes orgulloso de pertenecer a tu “Esbart” y te esfuerzas en el mejoramiento para obtener la satisfacción de tu amor propio, muy exigente, y poder despertar, en quienes presencian las actuaciones, aquella emoción que muchas veces se te habrá contagiado.

Abans i després de radiar el text, va sonar la música del Ball Pla de Llavaneres.

Josep Maria Fuentes Ros

Fotografia de l’arxiu de la familia Soler-Cunill