Prescindir dels bancs és possible

Creiem que pot ser del vostre interès llegir la crònicaGuillem Carreras (Ens de l'Associacionisme Cultural Català) de la jornada formativa "Micromecenatge i finançament en les entitats de cultura popular". La qualitat dels ponents fou elevada i els seus consells possiblement siguin útils per les vostres federacions.

Com aconseguir recursos extres per tirar endavant les iniciatives associatives? Aquesta és la pregunta que volien respondre tots els assistents a la jornada formativa “Micromecenatge i finançament en les entitats de cultura popular”. Josep Viana, president de l’ENS de l’Associacionisme Cultural Català, va donar la benvinguda als assistents agraint la seva presència, subratllant la importància de trobar fórmules imaginatives per no guardar cap projecte al calaix, i traient pit sobre el moviment associatiu català: “és evident que no tenim els mitjans de les transnacionals, ni les seves possibilitats econòmiques,  però tenim l’orgull de crear iniciatives arrelades a la terra”.

Viana va apostar per trobar un sa equilibri entre l’autogestió i el finançament públic: “ens mereixem un suport dels dirigents públics, però no ens podem conformar ni caure en el pessimisme. Hem de trobar eines més enllà de les administracions per desenvolupar la mateixa feina que estem fent des de fa 150 anys: teixir les xarxes de l’associacionisme i la cultura popular. Innovar ens portarà, sens dubte, a l’èxit”.
 
Micromecenatge. L’experiència dels Gegants del Pi i TotSuma.
Secundant l’opinió de Viana, Xavier López apuntà que les entitats de cultura popular necessiten construir les seves finances entorn tres vèrtexs: els recursos propis de l’entitat, les subvencions de les administracions públiques i les aportacions particulars. Abans d’iniciar una campanya de micromecenatge, el cap de colla dels Gegants del Pi va recomanar plantejar-se si el projecte és viable i el valor afegit que poden suposar aquests recursos extres. López emfatitzà la necessitat de focalitzar els esforços en quatre àmbits: definir el moment adequat per llençar la campanya, concretar quina quantitat vol recollir-se des d’una visió pragmàtica, establir les recompenses dels patrocinadors a partir de ràtios cost/benefici i dissenyar una potent campanya informativa.

Més enllà dels aspectes tècnics, López remarcà un valor clau per assolir l’èxit desitjat: la insistència. “No heu de parar de dir que el vostre projecte ha tirat endavant gràcies a la gent, focalitzant la vostra atenció en els cercles més propers, i agraint a tots els padrins el seu suport”. Els beneficis d’una campanya proactiva escapen dels guanys econòmics. També s’aconsegueix un major reconeixement i empatia envers la comunitat més propera. Un valor intangible però importantíssim per fer créixer la popularitat i el capital social de les entitats. Segons l’experiència dels Gegants del Pi, aproximadament un 50% les aportacions pertanyen als cercles de proximitat i basculen entre els 20 i els 30€.

Vista l’experiència concreta dels Gegants del Pi, era el moment de parlar sobre micromecenatge en criteris genèrics. Joan Camp inicià la seva intervenció recordant els orígens seculars del micromecenatge, gràcies al qual han estat possibles algunes construccions tan emblemàtiques com ara l’Estàtua de la Llibertat o la Basílica de Santa Maria del Mar. “A diferència de la recerca de subvencions, plena de tràmits i gestions legals anodines, les campanyes de micromecenatge són excitants i participatives”, apuntà.  

Com a impulsor de Tot Suma, “una entitat de pagament amb voluntat de progrés, vocació social i compromís nacional”, Camp va resoldre alguns dels dubtes més freqüents. Com encarar una campanya de micromecenatge? Focalitzant els recursos en el públic potencial, ampliant l’impacte de les difusions, i destinant molts esforços a difondre la campanya: “No podem deixar el plateret i esperar els diners. Hem d’emprendre una campanya informativa continua, com si estiguéssim en la nostra campanya electoral particular” Com ampliar la difusió de la campanya? Creant eslògans, logos i imatges corporatives fàcilment reconeguts, incorporant vídeos publicitaris i campanyes de difusió personalitzades a Facebook, buscant líders d’opinió que escampin el teu missatge més enllà de les esferes pròpies i explotant la imaginació per oferir recompenses singulars, poc accessibles mitjançant els canals convencionals, als patrocinadors. Què passa si l’entitat no assoleix la quantitat demanada? No tindrà disponible ni un sol euro dels compromesos, tot i que per evitar-ho pot afegir ella mateixa els diners que manquen. En qualsevol dels casos (èxit o fracàs), les aportacions no podran desgravar com a donatius.

Camp va finalitzar el seu parlament subratllant la necessitat de crear un sentiment de pertinença envers els potencials patrocinadors. El camí de la recaptació es transita molt més fàcilment quan s’aconsegueix crear vincles emocionals envers la iniciativa que es promou.
 
Coop 57: convertir l’estalvi en crèdit socialment compromès.
Què distingeix les cooperatives envers la banca convencional? El coordinador adjunt de Coop57 Raimon Garssiot va apuntar els elements més singulars d’aquestes: treballen entre socis que es presten recíprocament els diners, els seus fons estan obligatòriament destinats a projectes compromesos socialment, no cobren quotes d’obertura o de replantejament dels préstecs (ni els respectius interessos de demora), tenen un sistema de garanties intern i extern no regulat pel Banc Nacional Espanyol que els hi permet una major flexibilitat, i defineixen uns tipus d’interès estàndard (segons tipologia) per tots els seus associats.

Actualment la Coop57 està formada per 4000 persones. Gestiona 30 milions, dels quals en té prestats gairebé 14 a les 250 entitats (aproximades) que cada any sol·liciten un crèdit. Les entitats de cultura popular en són beneficiàries en múltiples àmbits: arreglant ateneus, disposant prematurament les subvencions promeses però no executades per l’Administració, aportant, sufragant préstecs de tresoreria...

La Coop57 no fa la gestió de les factures quotidianes (aigua, llum, internet, etcètera). Els recursos disponibles es destinen a projectes socialment útils o es guarden en bancs ètics i cooperatives de treball. Per garantir el retorn dels préstecs, que es comprenen entre el 3’5% i el 5’75%, prefereixen no recórrer a garanties patrimonials. Amb aquest objectiu, subratllà Garssiot, “intenten distribuir els riscos per facilitar el retorn dels diners i paral·lelament detecten la base social de l’entitat”. La taxa de morositat de la Coop57, afirmà Garrsiot, se situa en el 2,5%, més de deu punts percentuals inferior a la banca convencional.

Les associacions o federacions poden esdevenir sòcies de serveis de Coop57 aportant-hi 1000€, 902 dels quals són reemborsables si decideixen donar-se’n de baixa. Si així s’hi decideixen, podran escollir cada tres anys el percentatge en el qual s’estableixen els préstecs i els socis.
 
ECrowd: préstecs entre particulars.
Les Plataformes de Finançament Participatiu (PFP) encara no són gaire conegudes socialment. Malgrat que la seva acció no fou regulada fins el 2015, estan subjectes als controls de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) i l’acreditació ACCIÓ de la Generalitat de Catalunya. A semblança del crowfunding, les PFP estableixen un termini màxim perquè una bossa d’inversors inverteixi en un projecte. Si abans de la data fixada no ha assolit el 90% dels recursos, la legislació vigent n’impedeix l’execució.
Jordi Solé Muntada, fundador de la PFP ECrowd, denuncià la hiperbancarització de la societat espanyola, especialment greu quan (com passa actualment) les entitats financeres no donen interessos i existeixen molts projectes d’inversió sense accés al crèdit. Una situació especialment dramàtica tenint present que els bancs són el receptors del 80% dels diners que deuen les empreses espanyoles.

“Els inversors d’ECrowd –detallà Solé—creuen en el benefici social d’aquestes inversions. Volem que la gent que col·labori en les iniciatives se’n senti partícip. Per això ECrowd trenca amb els esquemes de la banca convencionals: basem prioritàriament la nostra acció en la viabilitat i solidesa dels projectes, no pas en les seves garanties avaladores”. Una aposta que ha demostrat la seva fortalesa, oferint una rendibilitat (5%) molt superior a les entitats bancàries. Solé va cloure la seva ponència desitjant que en un futur pròxim existeixin més plataformes, i cada cop més especialitzades, de finançament alternatiu. “El gran repte que tenim actualment –va concloure –és fer entendre a la gent el canvi que suposen les PFP. Per a primera vegada, les persones poden ser el banc”.

Podeu consultar més informació sobre finançament llegint aquest document editat per l’Ajuntament de Barcelona, el Departament d’Empresa i Ocupació i la Unió Europea.