Parlament de Jordi Núñez el dia del seu homenatge

Parlament dirigit als esbarts participants i al públic present, durant l'acte d'homenatge a Jordi Núñez i Pallarola, organitzat per l'Agrupament d'Esbarts Dansaires, el dia 11 de juny de 2022, al Parc del Clot de Barcelona.

“Amics tots:

Se'm fa molt difícil per a mi resumir amb poques paraules els 60 anys, més dos, que porto en la direcció musical d'esbarts. Demano que m'excuseu si la meva exposició és fa massa llarga.

Però és que per a mi representa un gran honor, i un plaer a la vegada, el fet d'estar avui amb vosaltres per commemorar els 60 anys des de que vaig dirigir, per primera vegada, un esbart dansaire, l'any 1960. Si bé són ara “60 anys més dos” d'aquell 1960, és per causa de la maleïda pandèmia que impedí fer-ho l'any 2020 que li pertocava. Tal dia com avui, 11 de juny, coincideix amb el mateix dia de l'any 1960 i, per més coincidència, també era dissabte.

Permeteu-me fer una mica d'història, tot i que no vull fer-me pesat amb massa pretensió d'historiador, que no en sóc pas, sinó més aviat per fer-vos saber algunes de les meves experiències compartides amb molts de vosaltres. i, alhora, animar als més joves amb aquesta dedicació tan admirable que ens demostreu.

Fa quatre dies, era l’any 1958, que jo era soci del Centro Moral Instructiu de Gràcia i dirigia les sarsueles i els pastorets “Los Pastorcillos en Belèn”. Doncs, aquell mateix any, 1958, es van fer socis del CMIG els dansaires de l’Esbart Lluís Millet, dirigits en aquell temps per en Joaquim Navarro i Bonet.

En Joaquim Navarro, al saber que jo era pianista, no s’hi va pensar gaire per anar-me a trobar i, sense presentació ni preàmbul de cap mena, em va dir:

- Jordi, vols ser famós?

- No, moltes gràcies, estic bé tal qual –li vaig respondre

Va insistir, va recalcar:

- Necessito un pianista per acompanyar les danses de l’Esbart Lluís Millet que jo dirigeixo.

I jo, massa ignorant, que li pregunto:

- Que és un esbart?

Resposta:

- Doncs un grup de noies i nois –em digué- que ballen ballets tradicionals de dansa catalana.

Us dic ara que em va agradar la proposta i la feina que se m’encomanava.

Recordo amb nostàlgia aquell primer ball que va sortir de les notes que vaig tocar al piano, per primer cop en un ballet,  el Ball Enrobat de Castellciutat

Acompanyant al piano, van transcórrer dos anys, fins arribar a l’onze de juny del 1960. Just aquest dia, 11 de juny del 1960, l’Esbart Lluís Millet tenia actuació a un envelat a Cambrils. En aquells anys, la direcció musical d’aquest Esbart anava a càrrec del mestre Lluís Moreno i Pallí, responsable de la direcció musical de molts esbarts, i va coincidir que, precisament aquell mateix dia i hora, el mestre Moreno i Pallí tenia el compromís de dirigir l’Esbart de l’Orfeó de Sans.

Aquí va esdevenir que en Joaquim Navarro, sense pensar-ho dues vegades, em va obligar, de totes totes, a dirigir la cobla La Principal de Gràcia per l’actuació de l’Esbart Lluís Millet.

I jo que li dic:

- Joaquim, com vols que dirigeixi una cobla, cosa que no he fet mai i no en tinc cap experiència?

- Ja et posaràs d’acord amb el mestre Moreno, -em va respondre- tu rai que el tens molt a prop de casa teva.

Jo mi vaig presentar i, un cop saludats, el mestre Moreno em va dir:

- Jordi tranquil, jo vindré a l’assaig i t’ajudaré.

Talment així va ser. D’aquella primera experiència sempre recordaré que  un tible de la Cobla, anomenat Nando, per cert un excel·lent instrumentista de tible, em va animar:

- Jordi, no et preocupis, t’ajudarem.

I em van ajudar. Jo, posat a dirigir, tan sols tenia un guió de piano, molt poca cosa per defensar-me. Ja érem a l’envelat de Cabrils. La Cobla i jo dalt l’escenari. Els dansaires a platea, al meu darrere. Imagineu, per un moment, com va ser el meu debut de direcció musical, d’esquena als dansaires.

Tot i amb això, l’actuació va anar prou bé. Solament, en un ballet anomenat “Isa Canària”, perquè em pugueu entendre, si tenia d’anar a 60 per hora, doncs va anar a 120. O sigui que va acabar la música del ballet i els dansaires encara donaven voltes.

Vaja, podeu comprendre perquè, a partir d’aquella data, mai més he volgut dirigir d’esquena als dansaires.

No obstant, un cop cada any, hi ha un esbart -el de Sant Vicenç de Castellet- que per dirigir les seves “Gitanes”, cal fer-ho d’esquena per mor de les dimensions de l’empostissat. Un dels seus dansaires el tinc aquí present, l’amic Marc Rodríguez i Ballarà, dansaire del “Ball de Gitanes de Sant Vicenç de Castellet” que prou sap com, constantment, tinc d’anar girant el cap per observar-lo, ja que ell és el referent que tinc quan ballen i, a més a més, perquè és un excel·lent dansaire. Avui ha col·laborat dirigint musicalment el “Ball de Cintes” i el “Ball Pla de Alinyà”.

Poc després d’aquella primera experiència com a director musical, el mestre Manuel Oltra i Ferrer em va proposar d’anar a acompanyar al piano  l’Esbart de l’Orfeó Gracienc, dirigit per en Lluís Trullàs, i l’Esbart Montseny del Poble Nou, dirigit per en Josep Navarro.

Més endavant fou el mestre Agustí Cohí i Grau que em va demanar col·laborar en els esbarts que ell dirigia, com a suplent de director musical.

L’Esbart Verdaguer, capdavanter dels esbarts durant 35 anys, fundat per el coreògraf Manuel Cubeles el 1948, actuà per primera vegada al Palau de la Música Catalana i aconseguí posteriorment grans èxits en les seves actuacions. Vaig tenir la satisfacció de dirigir-lo musicalment des de l’any 1965, dirigit coreogràficament per en Salvador Mel·lo, sense cap dubte un gran coreògraf que ens va deixar el 2001 i que moltes de les seves coreografies encara es porten a terme.

D’aquestes coreografies que perduren molts anys després de la seva estrena, no podem oblidar qui les dirigí al davant de l’Esbart Dansaire de Rubí, l’Albert Sans i Aris, Creu de Sant Jordi i un dels més preuats directors d’esbart. Ell dirigí coreografies com El Ball de Gitanes, poc després anomenat Ball de Gitanes de Rubí, conservant el ball tradicional i que a més a més va incorporar el Vell i la Vella, els Diablots, el Capità de Cavall, els Volants i els no menys populars Nuvi i Núvia. Cada any per la Festa Major es balla el Ball de Gitanes de Rubí, després de més de cinquanta anys de la seva estrena.

I, seguint amb les creacions de l’Albert Sans, tenim el Ballet Marina, el Mortitxol, el Bolero d’Alcúdia de Carlet, el Ball del Córrer, el Ball del Mocador, la Festa de Pagesia, el Ballet de Déu, la Farandola d’Amor i de Guerra, la Jota de la Ribera i tants d’altres que segueixen ballant els nostres esbarts.

Els esbarts, en general, són poc avesats a demanar als directors, en el seu temps a en Salvador Mel·lo de l’Esbart Verdaguer, i avui a l’Albert Sans, que els hi ensenyessin les seves coreografies als dansaires més adients per aprendre els balls, perquè les coreografies serien més fidels a les originals, que no pas les simplement copiades.

Albert, tingues consideració i comprensió per les faltes que es cometen en les teves coreografies.

El primer esbart que vaig dirigir fora de Barcelona fou l’Esbart Sant Julià de l’Arbóç, quan era dirigit per en Josep Ferrer i Vives. L’Esbart Sant Julià  avui ens acompanya en aquest acte.

A poc a poc van anar augmentant els esbarts que demanaven la meva direcció. Els he comptat. En són 29 els esbarts que he pogut dirigir, inclosos els d’Andorra, i que m’han omplert de moltes satisfaccions. Els maldecaps, que també he pogut tenir, els dono per ben oblidats.

Durant la meva actuació coordinant l’Agrupament d’Esbarts Dansaires, vaig tenir l’honor de fer entrega del guardó dels 100 anys als Esbarts Català de Dansaires, al 2008, i al Manresà de Dansaires, el 2009

Faig esment dels esbarts que des dels seus inicis fins a dia d’avui, solament dediquen les seves actuacions a donar a conèixer els ballets tradicionals  de dansa catalana. Vull destacar: l’Esbart Català de Dansaires,  dirigit per Anna Bigas, l’Esbart Sabadell Dansaire, dirigit per Marta Manyosa i Valentí Céspedes, i Ballets de Catalunya, dirigit per Àngels Gil. A tots ells, el meu més sentit elogi. Sense oblidar l’Esbart Espiga d’Or i l’Esbart Rosa dels Vents, dirigits per Sandra Moreno i Jordi Torres respectivament que també mantenen aquesta preferència per la dansa tradicional catalana.

Deixeu-me mencionar les valuoses Cobles que he tingut per fer ballets, sabent que totes les cobles interpreten sardanes, però tocar audicions de ballets és més feixuc i no totes s’hi avenen:

Quatre de cessades malauradament: La Principal de Gràcia, la Cobla Barcelona, la Cobla Bages i la Cobla Badalona.

Les que encara compten per acompanyar ballets: La Principal del Llobregat, la Cobla Sant Jordi, la Cobla Sabadell –que actua aquí avui mateix-, la Cobla Jove Sabadell, la Cobla Vila d’Olesa, la Cobla Marinada, la Cobla Contemporània, la Cobla Ciutat de Terrassa, la Cobla Ciutat de Cornellà i la Cobla Principal de Tarragona. També he tingut ocasió de dirigir: la Cobla Mil·lenària de Perpinyà, la Cobla Flama de Farners i la Principal d’Amsterdam, a Bèlgica i Holanda, l’any 2018, acompanyant l’Esbart Joaquim Ruyra de Blanes.

He parlat dels esbarts, de les cobles..., em queda parlar de la percussió. Algú pot dir que de percussionistes n’hi ha “de sobres”, no obstant trobar-ne d’avinents pels esbarts ja és més complicat: cotxe gran per portar l’instrument, buscar aparcament en dies de festes majors, carrers tancats, traginar l’instrument des de qui sap on enmig de la gentada, en fi... que com a percussionistes i com a bones persones, he tingut la sort des de fa molts anys de comptar amb la nissaga Armengol.

De primer, vaig conèixer en Miquel Armengol, gran copista de particel·les: tot l’arxiu de l’Esbart de Sarrià està fet per ell. Després vaig conèixer el seu fill, en Robert, un entusiasta dels instruments, sovint viatjant per l’estranger per aconseguir els que ell volia. Recordo d’en Robert –jo dirigint la sarsuela “Cançó d’Amor i de Guerra- que es necessitaven unes encluses (on trobar-les?) i va ser ell qui les va portar!!

Seguint la nissaga, els germans Ferran i Robert, néts de l’avi Miquel. Una família de bona gent i bons instrumentistes. Avui, tenim aquí en Robert Armengol, actuant, pel qui prego un fort aplaudiment.

Faig esment d’un bon dansaire amb ganes, sempre, de fer bons assaigs i de no posar mai cap inconvenient en cantar quan en un ballet cal fer-ho. Avui ens ha cantat El Mortitxol. És en Manolo Regadera, prego per a ell, també, un fort aplaudiment.

Per acompanyar els esbarts, ja es prou evident, que les actuacions amb cobla cada vegada són més contades. Les subvencions, quan n’hi ha, són minses. Tota això comporta que les actuacions de ballets no sempre poden comptar amb acompanyament de cobla. Així és que s’acompanyen de gravacions i això fa que els dansaires estiguin acostumats a cada gravació particular durant els assaigs. A l’hora d’actuar amb cobla directa, se’ns fa difícil als directors mantenir la actuació correcte: tens d’estar pendent dels millors dansaires per poder coordinar l’actuació dels dansaires amb la cobla. És una dificultat que, quan se’ns presenta, hem de superar, i superem, amb resignació, però amb professionalitat. És la nostra vocació.

Personalment sempre he tingut en compte les meves limitacions com a director musical. Però si considerem que en anglès al director li diuen “conductor” que és fàcil traduir per “conductor”, sí que veig com aquesta paraula escau al meu comportament. Les cobles les porto, les condueixo, per bons camins. Si haig de frenar o accelerar, com a bon conductor, mai ho faré bruscament, tot al contrari: els passatgers  no aniran endavant o endarrere de cop. S’ha de fer pausadament fins agafar el ritme.

Referent a la bona o mala conducció, tinc una experiència molt enriquidora amb l’Esbart Verdaguer. Durant els 10 anys que vaig dirigir-lo amb una mitjana de 40 actuacions a l’any, i coneixent les danses com coneixia, segons els dies, els dansaires estaven eufòrics i, llavors, tenia que accelerar el ritme. Però hi havia dies que, per diversos motius, estaven cansats, aleshores és quan havia de conduir frenant el ritme.

Els directors. Gràcies igualment als directors musicals, tots ells coneguts de ben joves. Les més expressives gràcies a tots ells:

En Xavier Cassanyes, que sempre el tenia al meu costat fins que un dia el contrabaixista de la Cobla Badalona, el senyor Menal, em va preguntar:

- Coneixes aquest noi?

- Doncs no, -vaig dir- però sempre el tinc al meu costat.

- Doncs es diu Xavier Cassanyes.

Un cop presentats en Xavier em va dir:

- Vaig a fer el servei militar, quan estigui llicenciat et trucaré i sempre que tu no puguis, jo agafaré la direcció.

I així fou. Tot seguit d’acabar el servei ja li vaig donar una actuació. Des d’aquell fet, hem continuat amb una gran amistat tractant-nos de germans: el germà gran i el germà petit.

Tan de bo que cada esbart tingués el seu director musical, però no sempre és possible. De directors musicals amb vocació i ganes de dirigir n’hi ha, però no sempre les condicions econòmiques dels esbarts ho permeten. Manquen més subvencions i determinació econòmica dels estaments públics que són els qui haurien de vetllar per la continuïtat i millora dels afers culturals. A aquests els hi hauríem de exigir una mica més.

Sort en té l’Esbart Català de Dansaires, amb el seu director en Joan Gómez, company de fatigues, que en moltes ocasions ens substituïm mútuament, i que mai té un no quan es tracta de dirigir un esbart.

Tanmateix, tampoc oblidar a l’amic Tomàs Manyosa de l’Esbart Sabadell Dansaire al qui m’uneix una gran amistat.

També vull fer menció d’en Dani Gasulla, compositor i director, deixeble d’en Tomàs Gil i Membrado, prominent arranjador de ballets i autor de més d’un miler de sardanes. Doncs, també menciono a en Dani Gasulla, com a bon coneixedor de la cobla, que ha instrumentat ballets i sardanes, assolint grans èxits, actualment també, com a director de la Cobla Tres Vents.

Finalment, deixeu-me recordar qui fa pocs dies ens va deixar: un amic i company, un gran director, gran coneixedor de la cobla, autor d’una trentena de sardanes, gran arranjador de ballets, persona amb un saber fer inigualable, humil, sense cap pretensió. El vaig conèixer de ben jove ajudant al seu pare, en Josep, que amb la seva impremta col·laborava amb al Diari Avui publicant setmanalment les ballades de sardanes i les actuacions dels esbarts. Un valor irreparable, com podeu comprendre, em refereixo a en Jesús Ventura i Barnet.

He pogut comprovar que, de la mateixa manera com jo mateix estimo els meus esbarts, també vosaltres manifesteu la vostra estima vers la meva persona, col·laborant en aquest homenatge. Avui esteu aquí amb mi. No tres o quatre esbarts. Sinó que us hi heu aplegat una vintena. I em plau anomenar-vos. Sou els esbarts:

Olesà, Sant Marçal, Sant Jordi, Ciutat Comtal, Dansot, Sant Martí, Sabadell Dansaire, Maragall, Joventut Nostra, Sarrià, Sant Feliu, Grup Mediterrànea, Dansaire d’Hospitalet, Iluro, Molins de Rei, Sant Julià, Català de Dansaires, Gaudi i Dansaire de Tarragona.

A tots els esbarts aquí presents, i a tots els altres, us dic: no deixeu de dansar, seguiu amb ganes dansant amb alegria, estimant les nostres danses, superant les dificultats, engrescant la joventut, tot allò que esteu fent penseu que és imprescindible per enaltiment de la nostra cultura. Les més expressives gràcies a tots vosaltres, amics, coneguts i no coneguts, els qui sou aquí i els qui lluiten amb vosaltres.

Dir-vos que, mentre les facultats físiques estiguin al meu favor, no us penso deixar i us ajudaré tant com pugui. I agrair cordialment a l’Agrupament d’Esbarts Dansaires per fer possible aquest esdeveniment envers la meva persona que m’omple de tanta satisfacció.

Llarga vida i prosperitat a tots els esbarts i llarga vida i prosperitat per la nostra terra catalana”

Jordi Núñez i Pallarola

Parc del Clot, 11 de juny del 2022