Esbart Dansaire vs Companyia de Dansa

Dimecres, 15 maig 2024

El passat dissabte 4 de maig vaig assistir al lliurament dels primers Premis Morratxa. Per motius que no venen al cas, he passat molt de temps lluny dels esbarts i tinc la sensació que tot ha canviat exponencialment. Avui dissabte ja ha passat una setmana, i en calma, faré una reflexió.

En primer lloc, he de dir que a mi l'acte des del punt de vista formal, em va agradar. Estava ben organitzat, ben desenvolupat, amb una duració prudent, amb un desenvolupament dinàmic... Vaja, com si s'hagués pensat en una possible retransmissió televisiva. El que no es pot controlar és la llargada de les intervencions ... O potser sí? És clar que no. No és això el que em va cridar l'atenció escandalosament. Van ser la majoria de les intervencions coreogràfiques que es van produir dalt de l'escenari. Vaig pensar que els esbarts ja han perdut completament el nord i ja no saben quin és el motiu de la seva existència. La malaltia és crònica, va creixent com un càncer i com que no si no s'hi fa res està acabant amb el cos del qual n'ha tret la vida. Sembla que cap institució vol afrontar el problema per la por de ser criticat i qualificat d'intolerant i anacrònic. I és que estem acceptant com a esbarts dansaires el que són pròpiament companyies de dansa, amateurs és clar, però companyies de dansa.

Però potser ens convindria fer un símil amb una altra activitat, per exemple, la ceràmica. Podríem considerar si cal un tractament unificat entre la ceràmica recollida en un jaciment arqueològic de la terrissa que es posa a la venda en una fira de ceràmica com a producció d'un artista terrissaire. Per a mi, no cal dir-ho, són activitats i productes ben diferents. I sí, no tinc cap dubte que la quantitat de visitants que acull el Museu Arqueològic de Barcelona, és molt inferior als visitants que rep una fira de terrissa com l'Argilà d'Argentona. És normal i s'ha d'acceptar, però el que no es pot fer és instal·lar en un mateix espai produccions diferents. Si algú fes el disbarat de fer-ho, segurament veuria com les sales amb ceràmica contemporània, innovadora i d'autor, rebrien més visitants. I és que l'arqueologia interessa poca gent. Moltes persones no han trepitjat mai un museu, ni saben apreciar el que s'hi exposa.

Des d'un punt de vista de gestió, les sales amb material provinent de jaciments arqueològics haurien de tancar o gitar el seu contingut. Per a mi seria una gran equivocació. La ceràmica contemporània dels nous ceramistes pot estar inspirada en les produccions pretèrites, però no són produccions pretèrites, són produccions contemporànies i no s'ha de confondre el públic.

Això és el que està passant dins dels Esbarts Dansaires, s'està confonent el públic amb allò que és pròpiament el folklore del que és la creació d'una Companyia de Dansa.

El folklore és una producció emanada del poble. Sí, els balls que ens han pervingut són els que han quedat d'aquells que havien estat de moda. El temps, però, els ha destil·lat i presenten la manera de ser pròpia del país, d'un poble o d'una part del territori. I sí, els esbarts dansaires necessiten fer-hi alguna intervenció, tractar-los per a poder-los mostrar al públic igual que un museu arqueològic intervé les seves peces, reconstruir-les o refer una part perduda o damnada per tal que puguin ser observades i compreses pel públic. El que no treu poder fer revisions davant de les noves informacions aparegudes.

D'aquestes intervencions en podríem dir museïtzacions, folkloritzacions, adaptacions... Però una altra cosa completament diferent és la producció coreogràfica pròpia d'una Companyia de Dansa on el seu responsable o director artístic s'esplaia creant produccions que són totalment alienes al folklore, fent produccions emanades de la seva imaginació i que en tot cas no representen el nostre poble, la seva manera de ser, sinó únicament la seva persona. Són una mostra de la seva creativitat. En cap cas són la mostra el geni del nostre poble.

Quan el 1988 els esbarts van fer el seu primer congrés, els esbarts que llavors practicaven el que s'anomenava Dansa de Nova Creació van forçar la junta de l'Agrupament d'Esbarts a canviar-ne la denominació del congrés. Així que s'acabà anomenant Primer Congrés de Dansa Catalana d'Arrel Tradicional. Sempre he pensat que va ser una gran equivocació. En primer lloc, perquè em costa de veure a les actes publicades, quina va ser l'aportació documental del sector de la Nova Creació, a part del títol. Però aquesta expressió, d'Arrel Tradicional, va fer fortuna i fins i tot es va estendre a altres àmbits com la música. El concepte és tan ampli i ambigu que es fa passar bou per bèstia grossa.

Sota l'aixopluc de l'expressió Esbart Dansaire, des de la postguerra hom va practicant al costat del que és pròpiament el Folklore el que és simplement la producció d'una Companyia de Dansa, i no sempre amb una inspiració folklòrica. Aquestes entitats fan dues pràctiques diferents que convindria diferenciar de cara el públic que els va a veure. Les Companyies de Dansa, siguin o no d'inspiració folklòrica, és a dir, els Ballets Folklòrics, poden fer el que els sembli, només faltaria, però quan hom utilitza l'expressió Esbart Dansaire hauria de comprendre que adopta implícitament un compromís amb el país, el de recollir, preservar, ensenyar i difondre el nostre patrimoni, el de treballar per la seva difusió i conservació en la mesura de les possibilitats de cadascú. Si una entitat no mostra aquest compromís, per a mi no es mereix anomenar-se esbart dansaire. Ser un esbart dansaire ha de constituir un honor.

Algunes entitats practiquen les dues facetes. No hi fa res. Però des d'una institució no es pot admetre com a activitat d'Esbart Dansaire una activitat de Companyia de Dansa Sé que algú que em dirà que això és ser intolerant i que no m'agraden aquestes produccions. Més lluny de la realitat. A mi m'agraden moltes expressions artístiques i, per tant, crec que s'ha de lloar l'esforç i dedicació dels dansaires i l'obra presentada per una entitat. I així ho faig. Però una cosa no treu l'altra.

Fa uns anys, quan encara anava a veure esbarts, recordo anar a veure un esbart que sortia anunciat a La Vanguàrdia, crec que era en una festa major. Quan va sortir a l'escenari va fer una part de les Bodas de Luís Alonso i altres balls d'arreu del món però, cap ball tradicional català. Si em va agradar? És clar que sí, però aquell grup havia emprat l'etiqueta d'esbart dansaire per a atreure l'atenció del programador de l'ajuntament. Per a mi, això, és enganyar emprant l'esperança i la il·lusió d'allò que promet el nom. És clar que els ajuntaments estan ben escaldats i avui eviten de llogar esbarts, després de sentir-se enganyats.

D'altra banda, i personalment, algunes d'aquestes Companyies de Ballet disfressades d'Esbart Dansaire em semblen emanades de la dèria d'un aprenent de coreògraf d'escassa volada que troben en els dansaires d'un esbart, un cos de dansa low cost, o més ben dit, de franc, el qual moltes vegades, no presenten ni les condicions físiques necessàries per a fer allò que el seu coreògraf es lliura a imaginar.

Els joves que s'acosten als esbarts no tenen per què conèixer d'entrada massa el nostre folklore i els responsables d'aquestes entitats saben que són fàcils d'enganyar i manipular. Qualsevol jove i qualsevol entitat necessita el reconeixement del seu entorn per a subsistir. Quan un jove o una entitat tasta el reconeixement d'una invenció coreogràfica espectacular i contemporània, difícilment es pot tornar enrere. I aquest càncer s'ha estès molt sovint amb l'ajut de les institucions i ara ja el tenim molt avançat.

Potser és solament el meu parer, però crec que són les institucions les que tenen el deure de posar-hi remei. De protegir el folklore i de no deixar que es vagi substituint per creacions dels nous coreògrafs que representen a ells mateixos i no al poble. Cal reconèixer i que sigui satisfactòria la feina que fan els grups que difonen el folklore. Se'm fa decebedor haver d'acceptar que potser durant el règim franquista, la Sección Femenina va fer més pel nostre patrimoni que no pas les institucions en la democràcia. I, per cert, després de veure el paper de relegat i de segona que se li va fer fer a la cobla potser sortiria més a compte llogar una batucada que també és d'arrel tradicional i s'estaria més en la línia dels espectacles que es van oferir.

Veient l'acte dels premis morratxa, un es pregunta, què s'està fent en pro de protegir el nostre folklore? El nostre patrimoni? Aquests nous premis estimulen la seva conservació? O bé estimulen la creació de noves companyies de ballet i contribueixen més al desori i la confusió existent?

Pompili Massa