JO TAMBÉ VULL DIR-ME “ESBART”

Dimecres, 22 maig 2024

Llegint atentament la reflexió de l’article “Esbart Dansaire versus Companyia de Dansa”, que l’amic Pompili publica a l’anterior Butlletí de l’Agrupament, us comento que trobo prou respectable la seva opinió, però no puc acceptar la seva solemne acusació que els esbarts enganyem i manipulem el jovent que se’ns acosta.

Jo no estic d’acord que els esbarts hàgim de ser els recuperadors de la ceràmica dels jaciments històrics; això ho deuen haver de fer els antropòlegs, recercadors i folkloristes.

Les arrels de la nostra dansa les hem de cercar en les pintures rupestres de la Roca dels Moros, al Cogul, a les Garrigues; els esbarts dansaires són un moviment sorgit el segle XIX, amb uns activistes de la Renaixença, amb voluntat folklòrica i sobretot moralitzant contra les noves modes de ball que anaven entrant a Catalunya, és a dir: no pas per guardar al museu, sinó per portar a la festa i a les naixents sales de ball.

I, lògicament, aquest plantejament va anar mutant amb el pas del temps, de tal manera que molt abans del Congrés de Dansa d’Arrel, en les conclusions del Primer Congrés de Cultura Tradicional i Popular de l’any 1983, en l’àmbit d’esbarts i en la ponència “Cal definir-nos”, ja es va acordar que “el nom d’esbart ha de restar obert a qualsevol activitat o tendència dintre del camp de la dansa catalana”.

Havíem debatut prou aquest tema amb l’apreciada Rosa M. Alonso i amb el malaguanyat Joaquim Vilà Folk, i també a mi m’enfada que algun esbart converteixi les ballades en una mena de festa de final de curs i hi incorpori “La Boda de Luis Alonso”, amb la complicitat d’un públic que massa sovint s’ho empassa tot.

La gran majoria, però, està per la feina, des d’una vessant més tradicionalista o des d’una visió més escènica, però bevent d’aquell esperit de la colla de la Font del Desmai de Folgueroles, amb la voluntat de preservar, sí, però principalment de fer arrelar l’estimació per ballar en català a l’escola, a la festa i a la discoteca, a la manera d’ara, sense aprendre de memòria les taules de multiplicar.

Ens deia en Delfí Colomer que la dansa és un llenguatge per dir allò que vulguem, i molts treballem per explicar-hi la nostra catalanitat des de la tècnica del ball tradicional, tot i que sovint ens depassin els darrers estudis antropològics que ens expliquen com es construeix la tradició.

I sí que és veritat que les institucions hi tenen un paper clau: el de creure-s’ho i donar suport als esbarts, sense decantar-se per fires i certàmens professionals, que segur que aporten més visitants, però “no era això, companys”, ni a Esterri ni a Manresa.

I t’ho dic des d’un esbart que ha estat guardonat amb la Creu de Sant Jordi justament “per la recerca de nous camins de presentació de la dansa dels Països Catalans”.

Però salut, Pompili, ens podem entendre, em sap greu que ja no vagis a veure esbarts i et felicito per la teva tasca de recerca.

Isidre Rubio