A la memòria d'en JOAN ROVIRA

En Joan Rovira i Jornet ens ha deixat, després d'una llarga vida viscuda intensament i vinculada a l'activitat associativa de diferents entitats del país, des del Club de Futbol Barcelona, ​​del que era el soci núm.37 i compromissari (deia que si el seu pare l'hagués fet soci quan ell li ho va demanar, tindria l'1), secretari i tresorer de la Unió Excursionista de Catalunya, tresorer de l'Agrupament d'Esbarts Dansaires de Catalunya. Però és com president, durant 12 anys, de l'esbart  Sant Cugat i president (i soci núm. 1!) de l'Orfeò de Sans, que vam tenir amb ell una relació major i vam ser testimonis de la seva empenta i de la seva capacitat organitzativa. I consti que parlo de l'amic, a poques hores del seu traspàs, perquè no sóc de l'Esbart Sant Cugat ni de l'Orfeó de Sans.

A Sant Cugat va treballar, és clar, per les grans necessitats: d’espais, de locals, de mitjans, i no sempre la seva gestió va ser aplaudida per tots, ja sol passar. Però sobretot, va lluitar per un projecte de renovació de la dansa tradicional, per la descoberta de la dansa d’arrel,  fent costat a  Joan Serra, quan no era fàcil posicionar-se així. Recordo molt la seva reflexió: “Hem d’avançar, no podem estar pensant com fa vint-i-cinc anys”. O la més profunda de “Cal ser perseverant, sempre s’ha d creure en allò que vols fer”. Per vinculacions, he de reconèixer que va ser un gran valedor de la tasca d’en Serra i recordo la militància amb què ens trobàvem cada any  a la fonda Bruna, pels cursos d’Esterri.

A Sant Cugat, on vivia feia ja 49 anys,  va ser també soci de la Penya Blaugrana (el número 17, em sembla) i un dels col·leccionistes importants, que va fer donació al Museu de les seves esquadres de soldats de plom, recordant les batalles de la ciutat quan la Guerra del Francès i l’assassinat de l’Abat Biure.

I a l’Orfeó de Sans, al que va aportar una proposa d’envergadura, amb la construcció de un nou edifici de 5000 m2, preparat per ser referent de la música, del cant, de la dansa, dels nous intèrprets, més enllà del barri, amb un projecte que incorporava l’autofinançament, tot i que al final, les dificultats van guanyar la partida.

Vell directiu de La Seda, el seu pensament no estava mai aturat i sempre li bullien noves idees per emprendre.

Un bon dia, dinant a La Bolera, em va dir  “escolta, m’agradaria que l’Esbart de Rubí pugés a Núria per les Festes de la Mare de Déu, pel setembre”. I així va ser, per la bona amistat, sense gelosies. Moltes gràcies.

Un home que ha deixat petjada arreu on ha estat, i ha estat a molts llocs, i que mereixeria rebre un important reconeixement.

Adéu, amic Joan, President Honorífic.  Que al cel ens puguem veure!.

Isidre Rubio