Manuel Cubeles ens ha deixat

Aquell ferit de guerra a qui l’Abat Escarré anomenava “signe de contradicció”, perquè és ben estrany que un coix ensenyi a ballar, ens va deixar el 17 del passat desembre, amb 96 anys. 

Cubeles, de temperament explosiu, va ser un gran impulsor de la cultura i de la llengua a Catalunya en molts aspectes: des de la producció d’actes sacramentals fins a la recuperació del Teatre Català a la primera Televisió Española a Barcelona (1964), passant pels programes radiofònics en català a Ràdio Nacional (1967-1973) i les primeres emissions en català de Ràdio 4, durant el franquisme. I també col·laborant amb la Comissió Abat Oliva i les festes de l’entronització de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, l’abril del 1947, primer moviment de retrobament i reconciliació cívica, després de la Guerra Civil espanyola. Però a Cubeles se’l reconeix principalment per la seva tasca en el món de la dansa tradicional i com a fundador de l’Esbart Verdaguer.

Convalescent encara de les seves ferides i amb les seves converses amb un altre també ferit de guerra, el futur historiador Josep Benet, s’engresquen a col·laborar a l’escola de dansa tradicional del Casal Catòlic de Sant Andreu, que era l’Esbart Maragall, però que per la censura va haver de canviar el nom pel d’Esbart Joventut. El seu temperament i les seves inquietuds aviat produeixen una escissió, de la qual en sorgirà el futur Esbart Verdaguer i al qual s’emporta Josep Benet com a pianista i, curiosament, un vailet que havia triat per ballar “Les calces d’en Jan” i que es deia Salvador Melo.

De molt jove va començar a treballar d’aprenent a la Fundació Bernat Metge, i aquí inicia la coneixença de Pompeu Fabra, Francesc Cambó i altres personalitats de la cultura. En un temps tan advers per la cultura popular, la creació d’aquests esbarts i la recuperació i creació de noves danses catalanes és vist com una plataforma de llançament per part d’alguns ideòlegs com el mateix Josep Benet, l’Abat Aureli M. Escarré, Alexandre Cirici, Jaume Picas. . . de la Institució Folklòrica Verdaguer, que l’any 1947 es converteix en l’Esbart Verdaguer, amb una junta presidida per Salvador Millet i un Cubeles innovador, que imprimeix tota la força i la gosadia del seu temperament a la dansa popular. 

L’abril del 1948 fa la seva presentació oficial al Palau de la Música, amb un dels seus plens històrics, i des de llavors el Palau es posa a la seva disposició per portar-hi un espectacle cada temporada. En l’aspecte musical, Lluís Moreno i Pallí portava la coreografia i els arranjaments, Joaquim Serra, les instrumentacions i els vestuaris i escenografies eren d’Alexandre Cirici i Pellicer i Jaume Picas, tots sota la direcció de Manuel Cubeles.

Però malgrat que el Verdaguer havia fet més de 160 actuacions en cinc anys i havia actuat en nombroses ocasions als Països Catalans i a l’estranger, Cubeles concep l’Esbart com una eina de normalització cultural: “ ja que no podem cantar ni escriure en català, ballarem en català”. Per això, quan més endavant l’Esbart es planteja una tasca més artística que reivindicativa, el deixarà seguir a mans d’aquell vailet, Salvador Melo, que havia treballat amb ell des de Sant Andreu i que es convertiria en impulsor de l’envejable nivell artístic assolit en endavant pel mític Esbart Verdaguer.

Cubeles funda llavors l’Esbart Sarrià i hi treballa durant vuit anys. Allà coneix la que serà la seva esposa, Mariona Bonet, filla de l’arquitecte Lluis Bonet i Garí, format al costat de Puig i Cadafalch i deixeble d’Antoni Gaudí, un dels continuadors de les obres de la Sagrada Família i un gran protector de la cultura catalana després del 1939. A casa seva tingueren lloc les sessions de l’Institut d’Estudis Catalans i de les seves filials, i això va proporcionar, a Cubeles, una gran proximitat i participació en el món cultural de la resistència, convertint també casa seva en un important focus d’activitat del món dels esbarts i de la dansa popular; una mena de santuari des del que beneïa o no, iniciatives o donava suport a projectes com el de l’Esbart Marboleny, a les Preses, Olot, pel que va treballar molt intensament, especialment en constituir-se com a Grup de Recerca Folklòrica de la Garrotxa.

Des de Rubí hem d’agrair-li l’estimació que sempre ens va demostrar, rebent-nos sovint a casa seva, i la confiança dispensada a l’Albert Sans, en la seva tasca de director, fins a oferir-li l’estrena de “El Carnestoltes”, una coreografia que el Verdaguer no havia arribat a estrenar i que l’Esbart de Rubí va portar a l’escenari del Gran Teatre del Liceu, el 30 d’abril de 1982, en la commemoració del 25 aniversari de la mort del mestre Joaquim Serra.

Hi ha moltes altres facetes en les quals Manuel Cubeles va excel·lir, i que donaria per molts altres comentaris. Avui, però, es tracta només d’un “A reveure, mestre”. En el món de la dansa tradicional també es pot dir “amb vostè va començar tot”.

Isidre Rubio

Article aparegut al butlletí 44 de l'Esbart Dansaire de Rubí

Fotografies de l'Esbart Dansaire de Rubí