Ni el codi, ni el canal.

A tall introductori, he de dir que us he llegit a tots, a vostè Pompili, a n'Isidre i a Josep Maria, també us he de dir que no m'ha sigut fàcil arribar a les vostres publicacions, car com he avançat en el títol, ni el codi ni el canal, em són propers. Tinc quasi 27 anys ja, vaig començar a ballar amb 16, i us he de confessar que ha sigut molt difícil posar les meves idees a lloc, no per capacitat, sinó per la mateixa confusió que tenim els esbarts, almenys en el dia a dia, del que som i del que fem.

Puc reconèixer en mi la por del Pompili sobre la identitat dels esbarts, ja que cadascun ha evolucionat segons el seu context proper, i en el meu curt viatge he vist esbarts que produeixen festivals, que organitzen festes majors i/o festes populars, esbarts que viuen només per pujar a l'escenari un repartiment, esbarts entregats a la preservació fidedigna en la forma i una pila més amb les seves realitats concretes. Sense desmerèixer cap.

Potser soc un cas molt concret, però com a jove, era molt difícil entendre el que un feia a l'assaig, en comptes d'ensenyar-me passos o gèneres, m'he trobat moltes vegades repetint la còpia del ball que es recordava "perquè es feia així" sense entendre l'estructura interna, l'origen i/o la motivació del ball, més preocupats per l'estil emprat i per intentar calcar el vídeo original en VHS. He de dir que vaig trigar a entendre que jo penjava d'una corda, i que no tothom feia el mateix. La recerca personal em va fer descobrir i estimar la branca que estava preservant, perquè encara que fos un prohom del segle passat, la seva creació per mi ha esdevingut tradició.

Així doncs, com deia Isidre, la dansa ha de ser viva i dinàmica, han de poder conviure les expressions que ara considerem "folklòriques" i les que ara, pels gustos i preferències de la nostra època, són contemporànies, ja que algun dia aquestes, també les guardarem en un calaix al fons de l'arxiu o perdudes dins d'un blog desactualitzat. És realment ofegant la idea que els esbarts hem de deixar de crear, potser si que seria interessant encetar el meló de quines persones són les que fins ara han dut els mestratges i les creacions, i plantejar-nos, per contra, produccions més col·laboratives i inclusives, per no divinitzar certes figures.

Jo vull ballar a l'esbart i en català, i per fer-ho, tampoc considero que la via correcta passi per samplejar cançons preexistents del moment, amb fons de trap o sons guturals. I no ho esmento per rebuig, perquè aquesta mixtura ha de passar, està passant i passarà, però d'una forma desacomplexada i recuperant els espais populars, dels que a poc a poc ens hem anat alienant. M'agrada la idea d'Esbartjo, de Sarau i de música en directe. Per això hem de trobar de nou la complicitat amb els músics.

Ja per últim retornant a la idea inicial d'aquest text i sumant-me a la reclamació del Josep Maria, crec que seria molt interessant que recuperem els espais de debat i de diàleg, que no són aquest. No sé si el gegant adormit que representa l'agrupament pot realment canalitzar aquest espai de trobada, on tothom pogués aportar les seves idees i inquietuds, sense imposicions ni barreres. Encara hi som a temps?

Pol Campoy Campos