PERQUÈ, PARLAR-NE NO, OI?

Divendres, 14 juny 2024

Vaig llegir atentament l’escrit publicat al Punt Informatiu de l’Agrupament d’Esbarts Dansaires i signat per en Pompili Massa: “Esbart dansaire vs Companyia de dansa”, es titulava. Vaig pensar que l’article potser serviria de detonant perquè gent del nostre àmbit dels esbarts dansaires contestés, opinés o s’expliqués. No em vaig imaginar que qui ho faria seria l’Isidre Rubio i encara menys que, des del seu Esbart Dansaire de Rubí, ho fes reivindicant “Jo també vull dir-me esbart”. Fora de dubte que en sigui i se’n digui, diria jo.

Des que vaig llegir el primer escrit, el del Pompili, que volia dir-hi la meva però, sincerament, vaig pensar que estaria bé que qui opinés fos la gent més jove, la que està tirant endavant el nostre moviment i la que el capitanejarà en el futur. De fet, estava convençut que passaria, doncs força coses de les que apareixen a l’escrit, donen per obrir debat. Vet aquí però, que, que jo sàpiga, ningú ha passat més enllà del comentari en cercles reduïts o la col·locació d’una e-moticona enfurismada a una compartició precipitada. I no m’agrada! Per tant, em sap greu però hi diré la meva.

Gairebé acabat el primer quart del segle XXI intentar posar barreres a la voluntat personal de cadascú sembla fora de lloc. També ho hauria de semblar pretendre que ens seguim guiant per postulats, valors o criteris de fa més de seixanta anys. Ara bé, el que no podem demanar és que ens acceptin posar sota d’un paraigua genèric tot allò que només a nosaltres ens sembla que s’hi ha d’aixoplugar.

No parlaré de ceràmica, ni hi entenc ni soc capaç de pintar un plat de manera mínimament digne. Tampoc m’entretindré en allò, que ja dura cent vint-i-tres anys, de què és un esbart. Soc de Badalona, el bressol del bàsquet, he patit massa vegades que uns equips que es diuen FC Barcelona I Real Madrid CF (en ambdós la F és de Futbol) guanyin a la meva estimada Penya. I és que els equips que es diuen de Futbol, juguen a bàsquet. Ai las! El nom no fa la cosa. Ni un esbart balla dansa tradicional o d’arrel pel sol fet de dir-se esbart, ni una peça és de dansa tradicional o d’arrel pel sol fet que la balli un esbart.

Cap allà els anys setanta - vuitanta del segle passat, hi va haver uns quants esbarts que van voler donar el pas, si més no nominalment: l’Esbart Verdaguer (Ballet de Barcelona), l’Esbart Lluís Millet (Ballet de la Gran Catalunya), el Ballet Ciutat Comtal, el Ballet Folklòric Esbart Dansaire de Rubí, l’Esbart Sant Martí (Ballet dels Països Catalans). Alguns d’aquests esbarts ja no són operatius, d’altres han canviat de nom i d’altres han deixat de citar l’afegitó “Ballet”. I, ni quan el portaven, ni ara, res canvia. L’Esbart Sarrià, Ballet folklòric Sarrià se segueix anomenant així.

Tant de bo hi haguessin companyies de dansa estables que treballessin amb la dansa tradicional com a material bàsic. Personalment crec que seria el millor que li podria passar a l’anomenada dansa d’arrel.

Tant l’escrit del Pompili, com el de l’Isidre ens haurien de convidar a reflexionar, tenen molts punts que seria més que interessant, ampliar, contrastar, debatre, contraposar...

Quan el Pompili diu que els esbarts han perdut el nord i ja no saben el motiu de la seva existència, per mi que exagera. No obstant, si que crec que hi ha molta gent que s’ha anat incorporant als esbarts a partir dels anys noranta del segle passat a la que no hem sabut transmetre els valors del nostre moviment de voluntariat cultural. Quan parla d’aprenent de coreògraf d’escassa volada... segurament que ell mateix recorda articles seus enaltint la feina de coreògrafs que només han treballat amb esbarts. Potser n’hi ha dels dos tipus de coreògrafs, com de tot a la vida, i barrejar no sigui el més encertat.

Amb el que no puc estar d’acord de cap de les maneres és amb la referència a “cos de dansa low cost” tot i entenent què vol dir, sempre he estat fermament convençut que, si alguna cosa no es pot tocar en el nostre àmbit, són els dansaires.

Quan l’Isidre ens cita el Delfí Colomer ja apunta que la tradició es construeix. Obre un possible debat molt interessant. Perquè tots xalem amb les faldilles escoceses del William Wallace a les primeries del segle XIV, i sembla que no van existir fins a finals del XVIII. I diem que ens emmirallem en el “molt antic” Aurresku Euskaldun pel nostre Ball d’Homenatge... I l’Aurresku és de la segona meitat del segle XX.

L’Isidre també fa referència a que l’any 1983 es va acordar que “el nom d’esbart ha de restar obert a qualsevol activitat o tendència dintre del camp de la dansa catalana”. Jo em pregunto, si en l’àmbit de l’escriptura, encara no hi ha acord si les novel·les del Vazquez Montalban o del Juan Marsé són o no són literatura catalana perquè estan escrites en castellà (I en aquest cas hi ha una llengua, que és la mare dels llenguatges), ens posarem d’acord en quina cosa és dansa catalana?

Del que si que n’estic ben convençut, és de que som en un àmbit que està en un moment ben especial. N’hi ha que hi som fa molts anys i n’hi ha que s’hi ha incorporat. N’hi ha amb ganes de fer coses i, malauradament, n’hi ha amb ganes de que se’n facin poques. Estem agrupats o federats però anem cadascú pel seu camí. Ens trobem amb iniciatives sorgides de l’administració que ens haurien de correspondre a nosaltres. En un àmbit que té molt de servei al país però també d’artístic, deixem que sigui l’administració qui ens marqui el camí per on hem d’anar. Fires, festivals o plans per res haurien de condicionar la feina dels esbarts.

En qualsevol àmbit de la societat actual, els col·lectius i les persones que els conformen, que són les que els hi donen sentit, es troben i parlen. S’expliquen què fan els uns i que fan els altres. S’ensenyen projectes, es fan propostes. Es posen en comú neguits i dèries. S’arriba a conclusions i no sempre amb acord unànime. Després, cadascú torna a casa seva i segueix el seu camí. Però ningú podrà dir que no sabia que una dansa era de sis parelles de cos de ball i tres parelles solistes, que hi ha polques que millor deixar-les allà on són o que una música havia estat d’encàrrec d’un esbart per una coreografia concreta.

Fa molt, massa al meu entendre, que no ho fem i ho hauríem de fer. Trobem-nos! No sé si ha de ser d’esbarts o de tothom relacionat amb la dansa tradicional, però que l’àmbit de la dansa tradicional demana, perquè el necessita, un Congrés em sembla absolutament clar i diàfan. L’any 1988, fa trenta-sis anys!, en vam poder parlar. Molts dels que ara tenen moltes coses a dir ni havien nascut. Si nosaltres vam tenir-hi dret i oportunitat... no l’han de tenir ells?

Josep Maria Fuentes Ros

L’Hospitalet de Llobregat, 13 de març de 2024