Fa uns mesos vam gravar unes músiques, les que els esbarts ens van demanar, i les vam distribuir a tots els esbarts associats. Entre elles vam gravar la jota rapitenca.

Ara organitzem un taller per aprendre aquesta dansa. Serà el proper dia 15 de gener, a les 10 del matí, Casal Congrès. C/ Manigua, 25 08027 de Barcelona. En l'ensenyarà un membre de l'Esbart de Sant Carles de la Ràpita. El taller és gratuït pels membres d'esbarts associats a l'Agrupament d'Esbarts Dansaires.

Als participants se'ls facilitarà: 

• Explicació de la dansa
• La música
• Un vídeo amb la dansa

Per confirmar l'assitència envieu un correu a: agrupament@esbarts.cat indicant el nom i l'esbart en el que participeu.

HISTÒRIA DE LA JOTA RAPITENCA I DE L’ESBART DANSAIRE RAPITENC

Les arrels de l’Esbart Dansaire

L’Esbart Dansaire Rapitenc nasqué l’any 1982 dintre de l’associació “Ames de Casa”, entitat del mateix poble de la Ràpita, per l’interès de revifar una tradició morta o congelada de les nostres contrades, de les Terres de l’Ebre: el seu ball, la Jota. L’hivern de l’any 1981, doncs, es portà a terme una gran feina de recerca i una de les tasques fou la de buscar alguna persona que pogués tirar endavant aquell projecte i que tingués suficients coneixements sobre el tema; la persona escollida fou Na Susana Rovira Pepiol, més coneguda com la TIA SUSANA, la qual és des de fa molt temps, sòcia d’honor de l’Esbart. Fou aquesta senyora la que transmetí els sentiments de la dansa als cors dels joves rapitencs. Començà així la gran tasca de divulgar els costums i el folklore propi de la zona amb la intenció de conservar les senyes de la identitat de les nostres arrels culturals.

La Jota Rapitenca reflecteix el sentiment dels nostres avantpassats; la pagesia i els arrossars es posen de manifest amb el puntejar de la dansa, la qual es va desenvolupant al ritme musical de les notes de la seva rondalla.

La rondalla i la tradició

Els temps han canviat i moltes festes i tradicions s’han perdut, bé que algunes han arribat fins als nostres dies completament desdibuixades, encara que Sant Carles de la Ràpita pot sentir-se orgullosa de ser un dels pobles del Montsià que ha sabut conservar amb més puresa les seves tradicions.

Des de molt antic han estat famoses les competicions o concursos que celebraven els diferents cantadors de moltes poblacions de la comarca. Era una de les coses més esperades i potser la més emocionant i pura de les tradicions. Aquests cantadors eren tractats a cos de rei en quant a menjar i beure i se'ls tenia quasi per herois; menjaven molts ous i bevien gran quantitat de vi. Els ous els servien per aclarir la veu i el vi els servia d'inspiració.

Els cantadors anaven cantant tota la nit, acompanyats per la rondalla per tots els carrers del poble, i seguits d'una gentada. Hi havia costum de cantar la primera cobla a casa de l’alcalde, on se li dedicaven expressives estrofes en les quals normalment s'alabava la seva actuació com a autoritat encara que en algun cas també se'l criticava, si no ho feia bé. Seguidament la rondalla anava a rondar les cases de les xiques i parava a cantar sota el balcó o la finestra. Quan la gent xalava més era quan en un poble hi feien cap dues rondalles i dos cantadors. S'enfrontaven quasi sempre davant de les tavernes i cantaven cobles alternades, amb lletres que havien d'improvisar en el curt espai de temps que deixaven de tocar les guitarres. Es pretenia posar en ridícul el rival amb orgull i vanitat. La gent seguia atentament la picabaralla, i determinava amb forts aplaudiments o protestes al guanyador, el que havia tingut més enginy a contestar a l’adversari. La sang no arribava al riu i al final es reconciliaven a base també de cobles amb motius d'alabança i manifestacions d'amistat i afecte vers el rival, enmig dels aplaudiments del públic, ara veritablement emocionat.

Aquests cantors o cantadors i les rondalles no solament actuaven per la festa Major als pobles, sinó també quan se celebraven alguns esdeveniments d'importància es requeria la seva presencia. Així doncs, eren sol·licitats en manifestacions religioses, en les quals entonaven càntics a la Mare de Déu de la Ràpita o bé quan als "quintos" els tocava anar a l'Àfrica, cantant-se llavors cobles tristes i malenconioses, ja que en aquell temps molts xicots no havien sortit mai de casa.

Amb la mort de Perot es tanca un important capítol de les tradicions de La Ràpita. Ha estat el millor cantor humorista de tots els del seu gènere, de potentíssima veu, i inventor de la cançó de les sis paraules; gran coneixedor de la picaresca popular, que sabia expressar amb gran destresa en les seves improvisacions, Perot ha estat un cantant dels més populars de tots els temps.

La jota que es balla a Sant Carles de la Ràpita, és cantada i acompanyada de rondalla o música amb instruments de vent. Antigament, era tocada i ballada a les tavernes on en cap no hi podia faltar una guitarra, servint de divertiment i per fer força gresca entre els assistents cantant-se cobles, sempre improvisades, i ballant passos i mudances. Era interpretada sobretot per pagesos i gent del camp, encara que també per la gent del mar i altres estaments socials de la població.

Les nostres arrels rapitenques: pagesos i mariners

Tots els dansaires de l’esbart fan saber als espectadors, gràcies als vestits amb faldilles llargues amb farcell, els mantons a l’esquena i els mocadors al cap i, com no, les mirades picaresques entre xics i xiques, que les arrels pageses del Delta de l'Ebre són en tot moment al cor de cadascun dels balladors, i què, gràcies a les danses que s'han conservat al llarg del temps, ens sentim identificats amb els nostres avantpassats i el seu gran treball que varen fer: establir unes arrels i una entitat pròpia per a tots nosaltres.

No hem de deixar de banda les nostres arrels marineres, ja que han estat aquests, els pescadors, qui han anat creant i fent poble juntament amb el sector social abans esmentat. Per això, l’esbart ha volgut dansar a les notes de l’havanera els balls que antigament practicaven els primers mariners de Sant Carles de la Ràpita. Així, vestits amb els típics vestits mariners (pantalons i camisa blau marí amb faixa negra mocadors a quadres al coll i barret mariner (ELLS) i brusa blanca, davantal blau marí i mocador a quadres al cap per subjectar el cabell ELLES), les danses marineres són actualment ballades amb tota cura de recrear, al só de l'acordió, la guitarra i les veus del mar, els moviments i gestos de les antigues coreografies dels primers pescadors.